L’estiu ha arribat definitivament a Braunschweig, la primera barbacoa de la temporada n’és la prova irrefutable. Va ser ahir al Gauss Park amb els de l’handbol, meteorologia perfecta i bratwursts perfectes.
L’altra prova evident és que la gent de la cantina ja ha col•locat les taules a la terrassa, això vol dir que a partir d’avui, si el temps ho permet, podré dinar a l’aire lliure en un ambient bucòlic (amb conills corrent pel voltant i tot).
Pròxima barbacoa: diumenge 3 de maig, final de temporada d’handbol.
dilluns, 27 d’abril del 2009
dimecres, 22 d’abril del 2009
Hiwis
Veient que en el meu últim post us ha cridat l’atenció la figura del Hiwi; i veient que algun dels meus lectors ha pogut treure’n alguna conclusió equivocada, avui vull dedicar l’escrit a en Tim, en Chris i l’Arne, els Hiwis com m’ajuden en el meu dia a dia a l’institut.
Un Hiwi no és un pringat, és un estudiant, que ve quan li va bé (en funció de classes, examens i farres), i se’l paga per fer tasques que a vegades són una mica dures (sorrejar els components del reactor o polir les peces que després es recobriran), però que en altres casos són feines de laboratori que les poden fer tot escoltant l’mp3. De fet, durant la meva època d’estudiant no m’hauria importat haver pogut tenir una feina d’aquest tipus.
Per cert, si algú em prepara el cafè en aquella casa, és en Kai, que fa força temps que va abandonar l’etapa de Hiwi.
PD: el laboratori on fan les mesures els Hiwis està a 21,5ºC i entre 40% i 50% d’humitat, perquè llavors em tracteu de latigueru, esclavitzador, negrer i escanya-mindundis.
Un Hiwi no és un pringat, és un estudiant, que ve quan li va bé (en funció de classes, examens i farres), i se’l paga per fer tasques que a vegades són una mica dures (sorrejar els components del reactor o polir les peces que després es recobriran), però que en altres casos són feines de laboratori que les poden fer tot escoltant l’mp3. De fet, durant la meva època d’estudiant no m’hauria importat haver pogut tenir una feina d’aquest tipus.
Per cert, si algú em prepara el cafè en aquella casa, és en Kai, que fa força temps que va abandonar l’etapa de Hiwi.
PD: el laboratori on fan les mesures els Hiwis està a 21,5ºC i entre 40% i 50% d’humitat, perquè llavors em tracteu de latigueru, esclavitzador, negrer i escanya-mindundis.
dijous, 16 d’abril del 2009
Feina
Porto més de sis mesos treballant al Fraunhofer i crec que encara no us he parlat de la feina. Crec que avui toca fer-ho. De fet, la feina és força semblant a la que vaig estar fent durant els casi nou mesos de les pràctiques; mateixa empresa, mateix departament, mateix despatx, he recuperat el reactor que ja havia portat, fins i tot m’han donat la mateixa taula i cadira que vaig abandonar fa un any.
Algunes coses sí que han canviat, ara porto dos projectes i de tant en tant em toca viatjar (la setmana que ve me’n vaig a Itàlia). Però sobretot, el canvi més gran que he notat (i que més agraeixo) és que ara puc gaudir dels serveis dels Hilfswissenschaftlicher Mitarbeiter, encara que tothom els coneix com a Hiwis (el mutiu és evident, no?), són estudiants que tenen un horari flexible i fan tasques d’ajuda a l’enginyer; com ara netejar el reactor o fer mesures monòtones; de fet si sabéssiu alemany ja ho hauríeu entès amb el seu nom. La veritat és que una de les coses de les quals vaig quedar més fart durant l’època de pràctiques, va ser haver de sorrejar les parts del reactor després de cada procés.
L’altre canvi que m’ha triumfat és que ara tinc targetes de visita.
Algunes coses sí que han canviat, ara porto dos projectes i de tant en tant em toca viatjar (la setmana que ve me’n vaig a Itàlia). Però sobretot, el canvi més gran que he notat (i que més agraeixo) és que ara puc gaudir dels serveis dels Hilfswissenschaftlicher Mitarbeiter, encara que tothom els coneix com a Hiwis (el mutiu és evident, no?), són estudiants que tenen un horari flexible i fan tasques d’ajuda a l’enginyer; com ara netejar el reactor o fer mesures monòtones; de fet si sabéssiu alemany ja ho hauríeu entès amb el seu nom. La veritat és que una de les coses de les quals vaig quedar més fart durant l’època de pràctiques, va ser haver de sorrejar les parts del reactor després de cada procés.
L’altre canvi que m’ha triumfat és que ara tinc targetes de visita.
dimecres, 15 d’abril del 2009
Quarts de final de la Champions
O potser s’hauria de titular Barça-Bayern, perquè em penso centrar amb aquest emparellament.
El primer que he de dir, és que a Alemanya són molt anti-Bayern, però quan toca Champions i són l’únic equip alemany que queda, es tornen tots bavaresos.
El partit d’anada el vaig anar a veure amb en Nico i en Philipp de l’handbol, tots dos venen d’Hamburg, o sigui que el Bayern en circumstàncies normals no els fa ni fred ni calor. Abans de començar el partit en Philipp em va demanar pronòstic, vaig decidir callar-me un 3 a 0 perquè no em titllessin d’arrogant. Per sort, a la mitja part li vaig poder confessar el que havia pensat abans de començar. En Nico va arribar quan ja portàvem 15 minuts, la cara que va fer va ser de llibre; el quart gol el va celebrar com si el Barça ja fos el seu equip, i a la mitja part va pronosticar un 6 a 0 com a resultat final.
Mirant-ho fredament, em va saber una mica de greu i tot; la cara d’en Philipp després de cada gol em va fer reflexionar. Tenia la sensació que els havia passat un tren per sobre i no l’havien ni vist a venir; a Alemanya tothom tenia por dels equips anglesos, i al Barça tampoc li feien massa cas. A més, com ja he dit alguna altra vegada, el Bayern és un equip que em cau simpàtic, potser el que més a Alemanya.
De cares al partit de tornada, no vaig fer cap convocatòria com la setmana passada, tampoc feia falta refregar-los per la cara el joc del Barça; si algú tenia ganes de veure el partit, ja em diria alguna cosa. O sigui, que cinc minuts abans del partit em vaig presentar a l’Altstadttreff. Estava força ple i només vaig trobar un lloc més o menys decent a la zona de fumadors. Érem quinze contra un, o sigui, que tampoc hauria sigut molt intel•ligent passar-se de llest; per sort, els alemanys van demostrar força més seny i sentit comú que la comunitat espanyola de Würzburg. Encara que he de dir que vaig trobar a faltar el paraigües d’en Philipp i en Nico, i em vaig haver de reprimir l’inimaginable amb el gol d’en Keita; a partir de llavors, vaig respirar tranquil, cinc gols amb quinze minuts no els fan ni al pitjor Barça de la història, i està clar que aquest Barça no ho és ni de bon tros.
El primer que he de dir, és que a Alemanya són molt anti-Bayern, però quan toca Champions i són l’únic equip alemany que queda, es tornen tots bavaresos.
El partit d’anada el vaig anar a veure amb en Nico i en Philipp de l’handbol, tots dos venen d’Hamburg, o sigui que el Bayern en circumstàncies normals no els fa ni fred ni calor. Abans de començar el partit en Philipp em va demanar pronòstic, vaig decidir callar-me un 3 a 0 perquè no em titllessin d’arrogant. Per sort, a la mitja part li vaig poder confessar el que havia pensat abans de començar. En Nico va arribar quan ja portàvem 15 minuts, la cara que va fer va ser de llibre; el quart gol el va celebrar com si el Barça ja fos el seu equip, i a la mitja part va pronosticar un 6 a 0 com a resultat final.
Mirant-ho fredament, em va saber una mica de greu i tot; la cara d’en Philipp després de cada gol em va fer reflexionar. Tenia la sensació que els havia passat un tren per sobre i no l’havien ni vist a venir; a Alemanya tothom tenia por dels equips anglesos, i al Barça tampoc li feien massa cas. A més, com ja he dit alguna altra vegada, el Bayern és un equip que em cau simpàtic, potser el que més a Alemanya.
De cares al partit de tornada, no vaig fer cap convocatòria com la setmana passada, tampoc feia falta refregar-los per la cara el joc del Barça; si algú tenia ganes de veure el partit, ja em diria alguna cosa. O sigui, que cinc minuts abans del partit em vaig presentar a l’Altstadttreff. Estava força ple i només vaig trobar un lloc més o menys decent a la zona de fumadors. Érem quinze contra un, o sigui, que tampoc hauria sigut molt intel•ligent passar-se de llest; per sort, els alemanys van demostrar força més seny i sentit comú que la comunitat espanyola de Würzburg. Encara que he de dir que vaig trobar a faltar el paraigües d’en Philipp i en Nico, i em vaig haver de reprimir l’inimaginable amb el gol d’en Keita; a partir de llavors, vaig respirar tranquil, cinc gols amb quinze minuts no els fan ni al pitjor Barça de la història, i està clar que aquest Barça no ho és ni de bon tros.
dilluns, 13 d’abril del 2009
Productivitat
S’ha parlat molt de la productivitat com a una de les causes que fan de la crisi econòmica a Espanya més greu que a la resta d’Europa. Aquesta falta de productivitat es pot atribuir a mutius tecnològics, econòmics o organitzatius. Personalment crec que un dels mutius més importants és el clima. Qui és capaç de centrar-se amb la feina, i no pensar amb el que podria estar fent fora del lloc de treball quan en Lorenzo* llueix amb tota la seva esplendor?
Una prova d’això és la nul•la actualització d’aquest bloc des que vaig tornar del cap de setmana per terres catalanes. Com vaig comentar en el meu últim escrit; arribant a Bremen em vaig trobar el sol que havia estat buscant durant tot el cap de setmana, doncs bé, aquest sol, dues setmanes més tard encara llueix al cel alemany.
Per tal de demostrar-vos-ho, i de pas, coincidint que fa dies que no penjo cap foto, avui us en penjo una que ha estat presa aquest matí i es podria titular: felicitat matinal. Té tots els ingredients necessaris: acabat de dutxar, dia festiu, el sol a l’esquena, una lleugera brisa, un cafè acabat de fer, i encara que no es pugui apreciar a la foto, en Bruce Springsteen estava sonant a l’interior del pis.
Per últim, un consell: aprofiteu els dies que fa mal temps per aixecar el país, quan fa bo, està demostrat que és impossible.
*entenent en Lorenzo com a l'astre rei, no com el company d'equip d'Il Dottore.
Una prova d’això és la nul•la actualització d’aquest bloc des que vaig tornar del cap de setmana per terres catalanes. Com vaig comentar en el meu últim escrit; arribant a Bremen em vaig trobar el sol que havia estat buscant durant tot el cap de setmana, doncs bé, aquest sol, dues setmanes més tard encara llueix al cel alemany.
Per tal de demostrar-vos-ho, i de pas, coincidint que fa dies que no penjo cap foto, avui us en penjo una que ha estat presa aquest matí i es podria titular: felicitat matinal. Té tots els ingredients necessaris: acabat de dutxar, dia festiu, el sol a l’esquena, una lleugera brisa, un cafè acabat de fer, i encara que no es pugui apreciar a la foto, en Bruce Springsteen estava sonant a l’interior del pis.
Per últim, un consell: aprofiteu els dies que fa mal temps per aixecar el país, quan fa bo, està demostrat que és impossible.*entenent en Lorenzo com a l'astre rei, no com el company d'equip d'Il Dottore.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
