Decisions

Hi ha moments en la vida que s’han de prendre decisions. I no em refereixo a les decisions tipus quins pantalons em posaré avui, o kebab de pollastre o de vedella. Em refereixo a decisions importants. La passada primavera em vaig haver de plantejar seriosament què fer amb la meva vida a partir del mes de setembre, un cop hauria acabat la carrera.
Després de donar-hi moltes voltes, la balança va caure del costat que tots sabeu. Tot i que en principi semblava una bona opció, no us enganyaré, de tant en tant, encara em pregunto si realment era la millor. Però cada vegada que hi penso, cada vegada que parlo amb algun excompany, cada vegada que llegeixo les noticies que m’arriben del sud o simplement cada dia quan torno de treballar o d’entrenar estic més convençut d’haver pres la millor decisió. No us enganyaré, tampoc he trobat la felicitat total, tampoc estic molt segur de si seré capaç de trobar-la (això mereixeria un escrit sencer), i també hi ha dies en que els ànims no estan tan amunt com haurien d’estar, però coi, això també em passava a Girona. El que sí puc dir, és que la situació és tan o més positiva que quan vaig deixar la ciutat el passat mes de març, i això ja és molt.
També he de reconèixer que en aquesta vida he pres moltes decisions estúpides, en principi sembla que no han estat importants, vés a saber, mai sabré del cert si eren tan banals com semblaven. Del que sí em sento orgullós és de les decisions de les quals he disposat més de 10 minuts per pensar-hi, aquí crec que no he fallat.
De pas dono les gràcies a les persones, encara que moltes d’elles no llegiran mai aquest escrit, que amb la seva opinió m’han ajudat ha solucionar aquests dilemes.

Al·lusions

Voldria aprofitar aquest escrit per contestar/comentar una sèrie de comentaris apareguts en aquest bloc.
El primer que voldria comentar és una aportació d’en Coix referent a uns pamplines. Aquests individus, el primer que podrien fer enlloc de queixar-se tant, és intentar aprendre la llengua del país d’acollida, crec que tenen varis mutius:
- Com a mínim per respecte al país que els acull.
- Aprendre una llengua no fa cap mal. Des del meu punt de vista, és profitós i tot, cada llengua aporta una forma de pensar diferent. Crec que com més llengües parla un, més ampli és el seu punt de vista. Llengua=riquesa.
Apart d’això:
- Mai se m’ha acudit parlar amb català o espanyol amb cap alemany si no m’ho ha demanat. I si he utilitzat l’anglès ha estat quan he esgotat tots els meus recursos amb alemany.
- Nazisme??? Segurament no saben ni què volen dir amb això, per sort (o per desgràcia) aquí a Alemanya saben molt bé què és i què vol dir.
- Nazisme bis: recordar que aquest nazisme és el que els va ajudar fa setanta anys, i gràcies a aquest nazisme avui poden campar tranquil·lament per Catalunya sense parlar una paraula de català.
I per acabar amb en Coix, els alemanys quan entren a casa meva els queda ben clar que entren en territori català. La foto és del rebedor del meu “Reich”. Espero que aquesta mateixa foto satisfaci en Po. La resta d’al·lusions a les quals feia referència són seves.
Que a gust que m’he quedat.

Hivern

Aquest és el paisatge que hi havia ahir al matí des del meu pis.

Seny

Què és el seny? Com explicar una de les qualitats principals dels catalans (almenys segons els tòpics)? Es podria traduir? Naturalment es pot explicar què és, però necessitarem més d’una paraula, jo almenys. Vaig buscar-ho al traductor, amb castellà seria “juicio”, amb anglès “wisdom”, cap de les dos em va acabar de convèncer. També ho vaig buscar amb alemany, però el meu domini de la llengua alemanya no em va servir per dir si “Verstand” o “Besonnenheit” són exactament equivalents a seny.
Trobo que aquest seny, massa sovint es confon amb autoodi. Si algú se’ns dirigeix amb espanyol, ens passem a l’espanyol, perquè el seny ens diu que això ens facilitarà la comunicació? O ho fem perquè aquest autoodi (o complex d’inferioritat) ens diu que la nostra llengua és menys que l’espanyol?
A l’hora de reclamar el que ens pertany, ens frenem perquè el seny ens diu que potser no és tan important, o ho fem perquè tenim por que s’enfadin amb nosaltres.
Ja seria hora de deixar de banda el seny, encara que només fos de tant en tant, i fer sortir la rauxa necessària per tirar endavant. Rauxa que per cert, també costaria de traduir.

Sóc addicte a la pega

La veritat és quan vaig començar a jugar a handbol, una de les coses que em molestava més era la resina, popularment coneguda com a pega, que es posaven als dits alguns companys per tal d’agafar més bé la pilota. Aquesta pega quan l’aplicaven amb abundància passava a la pilota i de la pilota a les meves mans, llavors tot quedava empastifat de pega i quan era hora de llançar, la bola es quedava enganxada a la mà i acabava fent un llançament picat que votava a un metre de mi, o sigui, una merda de llançament.
De mica en mica em vaig anar acostumant a ella, i fins i tot trobava bé que algú de l’equip fes servir pega, així la pilota agafava aquell punt de grip tan necessari.
El següent pas va ser posar els dits dins del pot de pega, llavors sense adonar-me’n ja havia fet un pas pràcticament irreversible. Al principi només sucava els polzes al pot i llavors abastia la resta de dits amb la pega del dit polze. Llavors va ser posar-hi la mà.
En aquest punt ja era totalment addicte a la pega.
El pas definitiu, ha estat adquirir el meu propi pot de pega. Va ser quan vaig haver de canviar les bambes. La comanda pujava 95€, i com que a partir dels 100€ no s’han de pagar les despeses d’enviament, vaig decidir demanar un pot de pega per poder arribar a les tres xifres.
Ha estat aquesta setmana que he rebut el paquet amb unes bambes noves, dos pantalons per entrenar i el preuat pot de pega. D’aquesta manera s’ha consumat el meu procés d’addicció a la pega.
Aquesta pega no s’inhala a no ser que un faci prospeccions al nas a mig entrenament/partit.

Reflexió

Ens passem tant de temps estudiant que ens oblidem d’aprendre.

Les proves del delicte

Avui he anat als grans magatzems de la decoració que hi ha a Braunschweig (i que també està a la meitat de les ciutats europees), i he adquirit dos penjadors. Amb aquests dos elements dono per finalitzat el procés d’emmoblement del pis.
Tot i la insistència d’algun lector d’aquest bloc, no penjaré cap prova del resultat final dels meus successius “ikeazos”, o sigui, cap foto del pis moblat. Només us penjaré una foto, l’alfombra que he posat sota les caixes és d’ikea, així no ratllo el parquet.

Facebook

Avui, per primer cop des que tinc ús de raó, he fet cas a la meva germana i he creat el “grup d’amics del bloc d’en Roger” al facebook.
Espero no haver de penedir-me’n. La veritat és que no sé ben bé perquè pot servir apart de deixar-hi els vostres comentaris, encara que ahir vaig canviar la configuració del bloc i podreu continuar deixant els vostres comentaris sense haver-vos de registrar.
El podeu utilitzar per proposar temes, o per dir el que penseu de qualsevol tema.
En resum, aquest bloc ha entrat al món del facebook.

Eslovènia

Un país que en el meu viatge del cap de setmana nº54 del blog d’en Roger ja vaig poder tastar anant cap a Croàcia. La veritat és que el record que en tenia era totalment negatiu, només dir que l’únic moment en que vaig trepitjar territori eslovè, va ser per deixar-hi els meus residus fisiològics. Fins abans d’aquest viatge, Eslovènia era un país que no em transmetia ni fred ni calor, apareixia en els mapes, però no se’n sentia mai a parlar, ni quan van aconseguir la independència de Iugoslàvia, a Croàcia hi va haver una guerra, i en canvi ells amb quatre dies ho van tenir arreglat.
Els mutius de la decepció van ser haver de pagar 35€ per poder circular per les autopistes, que en el meu cas va ser un tram de 3 Km. Fora d’aquests escassos quilòmetres d’autopista, la resta van ser carreteres locals mal asfaltades. En el trajecte de tornada vaig necessitar dues hores i mitja per fer els 50 Km necessaris per creuar Eslovènia. Amb aquesta experiència suposo que és normal tenir-ne un record negatiu.
Aquesta setmana hi he hagut de tornar, aquest cop per mutius de feina. He d’admetre que aquest cop la meva imatge d’Eslovènia ha canviat cap a positiu. Aquest cop he vist uns quants quilòmetres més d’autopistes (gratuïtes després de pagar els 35€ cada 6 mesos). Tothom a qui ens vam dirigir parlava anglès, des del taxista que ens va portar a Ljubljana i les dones que venen els bitllets de tren a l’estació, fins al cap de taller de la fàbrica que vam visitar. A més de l’aposta per la investigació que es fa.
Vaig tenir la sensació que un país de dos milions d’habitants ens està passant la mà per la cara.

On és en Roger?

Podria ser el títol de la versió rogeril d’”On és Wally?” perquè en les últimes dues setmanes he estat el cul d’en Jaumet fet persona, m’he passejat per cinc països diferents, m’agradaria comentar un parell de coses sobre els països visitats:
- Alemanya: centre d’operacions des d’on s’han iniciat tots els viatges. Porto setze mesos explicant-vos coses sobre aquest país, crec que avui no fa falta afegir-hi res, no vull repetir-me.
- Bèlgica: un país que si no fos per la cervesa i la xocolata ningú no sabria ni que existeix. La veritat és que tinc la sensació que és un país que s’està allà i no molesta, ni per bé ni per malament.
- Holanda: què dir d’un país que ha exportat tants futbolistes cap al nostre país, del país de l’altre xocolata, de les herbes medicinals que ho curen tot, de les senyores que fumen i et tracten de tu posades en aparadors i del país que desapareixerà el dia que el nivell del mar pugi el suficient perquè l’aigua passi per sobre dels dics (que al ritme amb que s’escalfa la terra serà ben aviat).
- Àustria: vaig visitar Viena amb en Martin, camí d’Eslovènia. Teníem cinc hores mortes a l’aeroport i ens vam dir: per què no fem un vol pel centre de la ciutat? Viena està força bé, es nota que en el passat va ser una de les ciutats més importants del món, malauradament avui en dia Àustria és com Bèlgica però sense xocolata ni cervesa.
- Eslovènia: tractaré aquest país en un proper escrit.
Aquest cap de setmana em quedaré a casa. Estic fins els ous de viatjar.

No hi ha vida abans del cafè

Aquesta és la frase que es pot llegir a la cuina del primer pis del Fraunhofer IST al costat de la màquina de cafè, acompanyada de la següent foto:
Pels qui no ho sabíeu, Fraunhofer IST és on treballo.

Trappist 2ª part

Aquest cap de setmana coincidint amb el meu viatge a Holanda he pogut fer el ple. Ha caigut l’Achel, la que faltava. Així doncs, ja puc dir que soc un dels afortunats d'haver provat totes les Trappist. Schol!