Aquests dies que la fred apreta, m’he adonat que el meu cos reacciona davant d’ella de la següent manera:
- Em ve maldecap.
- Se’m congelen els pèls del nas (això he comprovat que em passa a partir d’uns 13 o 14 graus sota zero).
- Si vaig amb bicicleta, els dits de les mans entren en estat de precongelació i quan arribo a lloc tinc problemes per tancar el candau.
Per cert, la temperatura mínima del cap de setmana va ser de -16ºC.
I de pas vull demanar disculpes a tots els lectors d’aquest bloc i al meu cosí Guillem especialment per no haver penjat la foto dels teulats nevats. Dissabte vaig tenir les finestres cobertes de neu tot el dia i amb la fred que feia a fora vaig passar d’obrir-les per fer una foto. Si us interessa la perspectiva en trobareu un parell de fotos a l’escrit del 23 de novembre de l’any passat.
dimarts, 22 de desembre del 2009
dilluns, 21 de desembre del 2009
El cotxe de l'amor
Avui al matí quan he baixat al carrer per anar a treballar, m’he adonat que pel barri corre una admiradora secreta. Esperem que doni la cara aviat.
Per cert, avui he intentat engegar el cotxe després de més d’una setmana de no tocar-lo i s’ha engegat a la primera. Al final encara respondrà millor que el doscentsaca.....
Per cert, avui he intentat engegar el cotxe després de més d’una setmana de no tocar-lo i s’ha engegat a la primera. Al final encara respondrà millor que el doscentsaca.....
diumenge, 20 de desembre del 2009
Putada
Que el teu equip, millor dit, que el FC Barcelona sigui campió del món i estar envoltat de gent que els hi sua i no sàpiguen què significa.
divendres, 18 de desembre del 2009
Puc escriure
Fa quinze minuts que he arribat de treballar i ara començo a notar-me les puntes dels dits i soc capaç d'apretar les tecles. A fora hi ha -10ºC. Avui és el primer dia d’hivern de veritat a Braunschweig, ja tenim tres dits de neu. Si us porteu bé demà us penjaré una foto dels teulats nevats.
dijous, 10 de desembre del 2009
Mercat de Nadal
A Braunschweig com cada mes de desembre hi torna a haver el Weihnachtsmarkt, això vol dir Halbmeterbratwurst i Feuerzangenbowle a tutiplen.
PD: Ja ho sé, els alemanys tenen unes paraules complicades de collons, fa dos anys i mig que les pateixo.
PD: Ja ho sé, els alemanys tenen unes paraules complicades de collons, fa dos anys i mig que les pateixo.
dimarts, 8 de desembre del 2009
Paraula de Barack Obama
"I'm the President, but he's the Boss....", suposo que no fa falta que digui de qui parla.
dijous, 26 de novembre del 2009
Mascles catalans
Feia dies que volia escriure sobre el tema. I és que fa un parell de setmanes a Kazan hi va haver dos personatges que van destacar per sobre la resta: Puyol i Keita. I és que amb 10ºC sota zero van ser els únics que van jugar amb màniga curta, i això trobo que té prou mèrit. Ja sé que en Keita no és català, però proposaria que fos dels primers nacionalitzats catalans el dia que siguem independents. Per tant, encara que sigui amb retard els dedico un escrit.
Això, de pas, em recorda el mes en que a les dutxes del pavelló de Timmerlah no ha funcionat l’aigua calenta. Molts dels autòctons no eren capaços de la dutxa postentrenament. Per sort, l’esperit de Puyol i Keita sempre serà present a Timmerlah.
Això, de pas, em recorda el mes en que a les dutxes del pavelló de Timmerlah no ha funcionat l’aigua calenta. Molts dels autòctons no eren capaços de la dutxa postentrenament. Per sort, l’esperit de Puyol i Keita sempre serà present a Timmerlah.
dimarts, 24 de novembre del 2009
Tunning
Quan vaig comprar el cotxe nou, em vaig dir que no li faria cap tipus de tunning, de fet, tampoc li feia falta a un carro com aquest. Doncs he faltat a la meva paraula. Li he canviat les llantes.
Hi ha una explicació lògica, he de portar pneumàtics de contacte, sinó en cas d’accident, per sota de 7ºC i que fos culpa meva, l’assegurança no em cobriria. Així doncs, suposo que la transformació del cotxe quedarà aquí i no arribarà als nivells de cert BMW que fa temps corria per Sant Pere Pescador.
Us penjo una foto del resultat final del tunning. Suposo que quan el torneu a veure, tornarà a portar les llantes originals.
Hi ha una explicació lògica, he de portar pneumàtics de contacte, sinó en cas d’accident, per sota de 7ºC i que fos culpa meva, l’assegurança no em cobriria. Així doncs, suposo que la transformació del cotxe quedarà aquí i no arribarà als nivells de cert BMW que fa temps corria per Sant Pere Pescador.
Us penjo una foto del resultat final del tunning. Suposo que quan el torneu a veure, tornarà a portar les llantes originals.
dissabte, 21 de novembre del 2009
Ja tinc Laufschuhe
Finalment, davant la pressió popular, donaré el relleu a les bambes que fins ara feia servir per anar a córrer. Us penjo les fotos de l’abans i el després.
diumenge, 8 de novembre del 2009
????????????
Repassant l’estadística de pluja de la meva ciutat m’he endut una sorpresa. Pluja acumulada al llarg de l’any a la ciutat de Braunschweig: 618 mm. Pluja acumulada al llarg de l’any a la ciutat de Girona: 724 mm.
Amb el que segur que guanya Braunschweig és amb els dies núvol al llarg de l’any.
Amb el que segur que guanya Braunschweig és amb els dies núvol al llarg de l’any.
dilluns, 26 d’octubre del 2009
Mitja marató de Braunschweig
Ja feia temps que em corria pel cap de participar en una mitja marató. Però mai havia trobat la ocasió de fer-ne una. I com diu la dita, si Mahoma no va cap a la muntanya...., doncs aquest cap de setmana la marató va venir cap a mi, es feia la mitja marató de Braunschweig-Wolfenbüttel. De fet hi havia molts factors que jugaven en contra de participar-hi: la fred de finals d’octubre a Braunschweig, no conèixer ningú amb ganes de participar-hi, no tenir unes bambes de córrer, la falta d’entrenament perquè últimament la temperatura no acompanya a l’hora d’anar a córrer,..... Al final l’únic que m’empenyia a prendre-hi part era una sobredosis d’amor propi, que ben bé no sé d’on em surt.
Dissabte vaig veure que per ahir no es preveia pluja i que s’esperaven uns 14/15ºC!!!!, així que vaig agafar la bici i em vaig anar a inscriure.
Diumenge a les 11, sortida multitudinària, gairebé 500 participants, el primer mig quilòmetre es tractava de no atropellar ningú i que ningú m’atropellés. Els primers quilòmetres vaig anar seguint un paio que semblava la llebre perfecte, veterano, o sigui, amb experiència en mitges maratons i amb bon ritme. Al quilòmetre 12 vaig veure que el ritme que portava era massa alt, anava amb 53:05. Vaig decidir afluixar el ritme, encara quedaven 9 quilòmetres.
A partir d’aquí vaig fer la cursa en solitari, al meu ritme (5 minuts/quilòmetre). Vaig anar fent, fins el quilòmetre 20, aquest va ser el pitjor de tots, vaig necessitar 6 minuts. En aquests moments notava com si alguna cosa m’hagués entrat a la bamba, després de la cursa vaig veure que era una butllofa de dimensions importants. I és que les bambes d’handbol, per molt donades que estiguin, no estan preparades per fer mitges maratons. L’últim quilòmetre va ser diferent, els missatges d’ànims que hi havia pintats al terra em van ajudar, i els últims 200 metres vaig acabar de donar-ho tot amb l’ajut de la gent que animava. No hi havia raó per esprintar, no tenia ningú darrera ni podia atrapar ningú, però el “subidón” de la recta d’arribada era allà.
Al final 1:37:43, lloc 57. Un temps molt millor del que m’esperava, dubtava de poder baixar de l’hora i tres quarts, feia dies que no entrenava. A destacar que vaig quedar a menys de vint minuts del guanyador.
Us penjo una foto de la meva arribada, la qualitat de la imatge no és massa bona; és una mostra perquè compri el pack sencer (cosa que no penso fer).
Dissabte vaig veure que per ahir no es preveia pluja i que s’esperaven uns 14/15ºC!!!!, així que vaig agafar la bici i em vaig anar a inscriure.
Diumenge a les 11, sortida multitudinària, gairebé 500 participants, el primer mig quilòmetre es tractava de no atropellar ningú i que ningú m’atropellés. Els primers quilòmetres vaig anar seguint un paio que semblava la llebre perfecte, veterano, o sigui, amb experiència en mitges maratons i amb bon ritme. Al quilòmetre 12 vaig veure que el ritme que portava era massa alt, anava amb 53:05. Vaig decidir afluixar el ritme, encara quedaven 9 quilòmetres.
A partir d’aquí vaig fer la cursa en solitari, al meu ritme (5 minuts/quilòmetre). Vaig anar fent, fins el quilòmetre 20, aquest va ser el pitjor de tots, vaig necessitar 6 minuts. En aquests moments notava com si alguna cosa m’hagués entrat a la bamba, després de la cursa vaig veure que era una butllofa de dimensions importants. I és que les bambes d’handbol, per molt donades que estiguin, no estan preparades per fer mitges maratons. L’últim quilòmetre va ser diferent, els missatges d’ànims que hi havia pintats al terra em van ajudar, i els últims 200 metres vaig acabar de donar-ho tot amb l’ajut de la gent que animava. No hi havia raó per esprintar, no tenia ningú darrera ni podia atrapar ningú, però el “subidón” de la recta d’arribada era allà.
Al final 1:37:43, lloc 57. Un temps molt millor del que m’esperava, dubtava de poder baixar de l’hora i tres quarts, feia dies que no entrenava. A destacar que vaig quedar a menys de vint minuts del guanyador.
Us penjo una foto de la meva arribada, la qualitat de la imatge no és massa bona; és una mostra perquè compri el pack sencer (cosa que no penso fer).
diumenge, 25 d’octubre del 2009
I ja en van 9
Il Dottore ho ha tornat a fer, i com s’ha encarregat de recordar-ho amb la seva samarreta de celebració: Gallina vella fa bon brou. De la segona foto m’agrada la posició del colze esquerre.
dijous, 22 d’octubre del 2009
El savi
Com que últimament vaig curt d’inspiració i fa dies que no escric res; abans d’escriure qualsevol tonteria prefereixo posar-hi una reflexió d’algú altre: El savi no diu tot el que pensa, però sempre pensa tot el que diu.
Els que estigueu més avorrits podeu buscar-ne l’autor.
Els que estigueu més avorrits podeu buscar-ne l’autor.
dilluns, 12 d’octubre del 2009
Estic viu
Estic viu. La veritat és que aquests últims dies no ha passat res digne de ser noticia en aquest bloc. Sóc dels que pensen que si no hi ha res interessant a dir, millor no dir res.
El més significatiu és que des de divendres tinc calefacció al pis. Ha tardat més del compte a activar-se, m'han que no hi havia prou pressió al circuit o alguna cosa així, m'han dit que l'han reomplert i ja està. La veritat és que els mutius que m'han donat m'importaven ben poc, el que volia és que la calefacció funcionés com Bruce mana. La setmana passada no ho vaig passar gaire bé, i és que l'hivern ja és a Braunschweig (4ºC anant a treballar).
Us penjo una foto de la meva nena, que ara mateix les acabo de descarregar.
El més significatiu és que des de divendres tinc calefacció al pis. Ha tardat més del compte a activar-se, m'han que no hi havia prou pressió al circuit o alguna cosa així, m'han dit que l'han reomplert i ja està. La veritat és que els mutius que m'han donat m'importaven ben poc, el que volia és que la calefacció funcionés com Bruce mana. La setmana passada no ho vaig passar gaire bé, i és que l'hivern ja és a Braunschweig (4ºC anant a treballar).
Us penjo una foto de la meva nena, que ara mateix les acabo de descarregar.
dimarts, 29 de setembre del 2009
La tardor ja és aquí
Després d'un cap de setmana amb un temps més que decent, des d'ahir la tardor sembla que s'ha instalat definitivament a Braunschweig.
Conseqüència principal: S'HAN ACABAT LES BARBACOES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! A partir d'ara queden sis mesos de travessia del desert, amb el petit oasis que significa el mercat de Nadal i els seus Bratwursts de mig metre.
Conseqüència principal: S'HAN ACABAT LES BARBACOES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! A partir d'ara queden sis mesos de travessia del desert, amb el petit oasis que significa el mercat de Nadal i els seus Bratwursts de mig metre.
dimecres, 23 de setembre del 2009
60 tacks
"I'm a lifetime musician; I'm going to play music forever. I don't foresee a time when I would not be onstage somewhere, playing a guitar and playing it loud, with power and passion. I look forward to being sixty or sixty-five and doing that." Bruce Springsteen dixit 1992. Amén. Per molts anys.
divendres, 11 de setembre del 2009
diumenge, 6 de setembre del 2009
Aprendre dels errors
Tot i que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, no està de més assumir els propis errors i mirar de corregir-los; encara que sigui més fàcil donar les culpes als altres. No ens serveix per poder tornar enrera, però potser per fer-ho millor la següent ocasió.
A la foto podeu veure “el Doctor”, aquest cap de setmana rebatejat per ell mateix com a “el Burro”, degut a l’error que va cometre a la cursa de la setmana passada. No hi ha millor forma de reconèixer els propis errors i riure’s d’un mateix. Per poder entrar a la meva llista d’ídols fa falta alguna cosa més que ser el millor sobre una moto.
Unes orelles de burro també les necessitaria jo, pel partit que vaig fer ahir i que ens va servir per perdre el primer partit de lliga. Partit horrible. Sempre hi ha un costat positiu, la setmana que ve segur que ho farem millor. Fer-ho pitjor serà molt difícil.
A la foto podeu veure “el Doctor”, aquest cap de setmana rebatejat per ell mateix com a “el Burro”, degut a l’error que va cometre a la cursa de la setmana passada. No hi ha millor forma de reconèixer els propis errors i riure’s d’un mateix. Per poder entrar a la meva llista d’ídols fa falta alguna cosa més que ser el millor sobre una moto.
Unes orelles de burro també les necessitaria jo, pel partit que vaig fer ahir i que ens va servir per perdre el primer partit de lliga. Partit horrible. Sempre hi ha un costat positiu, la setmana que ve segur que ho farem millor. Fer-ho pitjor serà molt difícil.
dimarts, 1 de setembre del 2009
No té preu
Amb 32 ºC i un cèl blau sense núvols, que et diguin que a les sis, sortint de la feina, hi ha una barbacoa al Gausspark, esperant el teu tall de carn, NO TÉ PREU.
diumenge, 30 d’agost del 2009
Amor de cap de setmana
Aquest cap de setmana he tornat a tastar la vida de parella. Ha estat una Ducati Monster 1100 que tornaré demà al matí.
Ahir dissabte va fer un temps molt gos i només vam poder compartir 20 minuts; els 20 minuts que vaig necessitar per quedar xop com un ànec; i els 20 minuts que vaig necessitar per corroborar, que qualsevol tipus de relació de parella amb un vehicle de dos rodes amb motor a Alemanya no té cap mena de futur.
Diumenge ha estat una altra cosa. Brutal, les curves de les muntanyes Harz han estat testimonis de la meva vessant motera. La Monster m’ha demostrat que s’acosta molt al que ara mateix considero la meva moto perfecta, superant la meva última CBR i tot.
Ahir dissabte va fer un temps molt gos i només vam poder compartir 20 minuts; els 20 minuts que vaig necessitar per quedar xop com un ànec; i els 20 minuts que vaig necessitar per corroborar, que qualsevol tipus de relació de parella amb un vehicle de dos rodes amb motor a Alemanya no té cap mena de futur.
Diumenge ha estat una altra cosa. Brutal, les curves de les muntanyes Harz han estat testimonis de la meva vessant motera. La Monster m’ha demostrat que s’acosta molt al que ara mateix considero la meva moto perfecta, superant la meva última CBR i tot.
dimecres, 26 d’agost del 2009
Rizzi Haus
Suposo que molts de vosaltres tindreu una imatge dels alemanys de gent seriosa i fins a cert punt capquadrats. La Rizzi Haus es troba en ple centre de Braunschweig, espero que serveixi per abandonar alguns prejudicis.
dimecres, 12 d’agost del 2009
Tornem a la càrrega
Ja torno a ser a Braunschweig. La veritat és que la primera jornada laboral després de les vacances no ha estat massa productiva; de totes maneres, a partir de demà m’espera prou feina com per no adormir-me. Sembla que la gent m’estés esperant.
Us penjo una foto que demostra la meva alemanització. Espero que la cosa quedi aquí, perquè el següent pas ja és la panxa birrera i el vermell gamba de la pell després de quinze minuts sota el sol de la Costa Brava.
Us penjo una foto que demostra la meva alemanització. Espero que la cosa quedi aquí, perquè el següent pas ja és la panxa birrera i el vermell gamba de la pell després de quinze minuts sota el sol de la Costa Brava.
dimecres, 22 de juliol del 2009
De vacances
A partir d'avui i fins d'aquí a tres setmanes estaré de vacances i aquest bloc no s'actualitzarà. De fet, veient el ritme d'actualitzacions que hi ha actualment, amb prou feines notareu que estic de vacances.
Prepareu-me el solete que vaig venint.
Prepareu-me el solete que vaig venint.
dilluns, 13 de juliol del 2009
2 anys
Avui fa dos anys que vaig aterrar a Braunschweig. Ha plogut molt des de llavors, sobretot a Braunschweig.
dimarts, 7 de juliol del 2009
El segon
Aquest paio és el segon en la meva llista d'idols motoristes, es diu Sergio Romero, a la foto trobareu el perquè. No s'han de tenir prou ben posats per participar al TT de la Illa de Man, que a sobre es dedica a anar amb la roda del darrera a dos dits de terra en plena curva.
I si la foto no és mutiu suficient, aquí teniu un video que confirma que aquest tiu és lo puto crack.
Lo puto crack.
I si la foto no és mutiu suficient, aquí teniu un video que confirma que aquest tiu és lo puto crack.Lo puto crack.
diumenge, 5 de juliol del 2009
Si ho diu en Joe Strummer.....
Veig que no sóc l'únic que pensa el mateix que jo sobre en Bruce, en Joe Strummer pensava com jo. Divendres en vaig tenir una nova mostra, tot i que el becari de la taula de so fes tots els possibles per no fer-ho possible: Adam raised a Cain, The ties that bind, Trapped, Point blank, Factory, Something in the night,......en un mateix concert.
diumenge, 28 de juny del 2009
Irgendwann
Dissabte passat anant amb moto cap al concessionari per anar a buscar el cotxe em va ploure, la pluja no va ser molt intensa, va durar cinc minuts, però va ser suficient per acabar de convèncer-me que una moto a Alemanya no té futur i que havia pres la decisió correcte.
Això sí, vaig assegurar a en Crit i l’Alex que em van acompanyar al concessionari (algú havia de conduir el doscentsaca), que algun dia tornaria a tenir moto, irgendwann.
De moment tinc una Impala que m’està esperant cada vegada que vinc. No és una CBR, però té dos rodes i un motor, que és el més important.
Això sí, vaig assegurar a en Crit i l’Alex que em van acompanyar al concessionari (algú havia de conduir el doscentsaca), que algun dia tornaria a tenir moto, irgendwann.
De moment tinc una Impala que m’està esperant cada vegada que vinc. No és una CBR, però té dos rodes i un motor, que és el més important.
dimecres, 24 de juny del 2009
El quasi-sol de quasi-mitjanit
Una de les coses que més fastidia de l’hivern braunschweiguès és que a quarts de cinc de la tarda ja sigui de nit. Això té la seva contrapartida a l’estiu, i sinó mireu la foto que vaig fer ahir a dos quarts de dotze de la nit.
L’altra cosa que fastidia de l’hivern braunschweiguès és la fred, i en aquest cas també té la seva contrapartida, i és un estiu amb temperatures suportables tirant a fresques, la qual cosa s’agraeix quan la platja més pròxima és a més de dos-cents quilòmetres i és al mar del Nord.
L’altra cosa que fastidia de l’hivern braunschweiguès és la fred, i en aquest cas també té la seva contrapartida, i és un estiu amb temperatures suportables tirant a fresques, la qual cosa s’agraeix quan la platja més pròxima és a més de dos-cents quilòmetres i és al mar del Nord.
dilluns, 22 de juny del 2009
Nachtlauf
Divendres passat va tenir lloc a Braunschweig una cursa popular anomenada Nachtlauf, que com el seu nom indica es corre de nit. Uns quants treballadors de l’IST hi vam prendre part dins de la competició per equips. Vam quedar en el lloc 54 de 312. En la classificació individual vaig quedar el 148 de 1517 participants. Com que hi havia tanta gent a la sortida, van passar 45 segons entre que van donar la sortida i vaig creuar la línia de sortida, o sigui que el meu temps real és força millor que el temps oficial.
Us penjo un parell de fotos i un link on podreu veure la meva arribada:
http://result.davengo.com/dp/dgo/results/details/28606/3155938
Us penjo un parell de fotos i un link on podreu veure la meva arribada:
http://result.davengo.com/dp/dgo/results/details/28606/3155938
diumenge, 21 de juny del 2009
Ja el tinc
Finalment he pogut complir un dels objectius que feia temps que m’havia marcat: poder tenir un BMW esperant-me a la porta de casa. Es tracta d’un 320i del 2004 color gris doscentsaca (quan un es compra un cotxe de segona mà és el que hi ha). Ahir el vaig poder anar a buscar. La veritat és que tot va perfecte. D’entre totes les qualitats que té, voldria destacar la calefacció als seients, a partir d’ara espero que l’hivern de Braunschweig sigui menys hivern. La única cosa que no té, és encenedor.
La única pega és l’adhesiu del TÜV de la matrícula, de color rosa, a un tiu tan mascle com jo li costarà acostumar-se a portar un adhesiu rosa al cotxe.
I ja que parlo de la matrícula, els més observadors hauran pensat que la matrícula és un cúmul de casualitats, amb les inicials de Nostre Senyor, les meves inicials i el meu número preferit. La veritat és que la única casualitat són les inicials de Nostre Senyor (és la sort que tenim els habitants de Braunschweig); les meves inicials i el número els vaig poder triar. O sigui que tinc el cotxe perfecte amb la matrícula perfecte (si no fos pel gomet del TÜV).
Us adjunto un parell de fotos, la última és del botó de la calefacció dels seients.
La única pega és l’adhesiu del TÜV de la matrícula, de color rosa, a un tiu tan mascle com jo li costarà acostumar-se a portar un adhesiu rosa al cotxe.
I ja que parlo de la matrícula, els més observadors hauran pensat que la matrícula és un cúmul de casualitats, amb les inicials de Nostre Senyor, les meves inicials i el meu número preferit. La veritat és que la única casualitat són les inicials de Nostre Senyor (és la sort que tenim els habitants de Braunschweig); les meves inicials i el número els vaig poder triar. O sigui que tinc el cotxe perfecte amb la matrícula perfecte (si no fos pel gomet del TÜV).
Us adjunto un parell de fotos, la última és del botó de la calefacció dels seients.
divendres, 19 de juny del 2009
Gypsy biker
Fa temps que sabia que aquest moment acabaria arribant, fa temps que m’he estat mentalitzant, però no per això l’harmònica de Gypsy biker deixarà de plorar, ni la seva guitarra deixarà d’udolar com no ho havien fet mai. És el moment de dir adéu a la CBR.
A partir d’avui una part de mi serà el motero gitano, que enlloc d’anar a la guerra de l’Iraq li ha tocat anar a treballar a Alemanya, perquè una colla d’especuladors han volgut fer quatre calés. Els meus companys de ruta no hauran de cremar-me la moto; me l’he venut, tant que me l’estimava i l’he acabat venent per quatre duros; la vida real no és tan maca com les cançons de l’Springsteen, els principis no t’ajuden massa quan és hora de canviar el cotxe.
A partir d’avui una part de mi serà el motero gitano, que enlloc d’anar a la guerra de l’Iraq li ha tocat anar a treballar a Alemanya, perquè una colla d’especuladors han volgut fer quatre calés. Els meus companys de ruta no hauran de cremar-me la moto; me l’he venut, tant que me l’estimava i l’he acabat venent per quatre duros; la vida real no és tan maca com les cançons de l’Springsteen, els principis no t’ajuden massa quan és hora de canviar el cotxe.
dilluns, 15 de juny del 2009
Handbol sobre herba
Aquest cap de setmana he pogut experimentar una nova modalitat d’handbol: l’handbol sobre herba.
Aquesta modalitat és molt popular durant els mesos d’estiu a Alemanya. A l’hivern no hi juga ningú per raons obvies, suposo que fins i tot els futbolistes, si els deixessin triar, jugarien en pavellons.
Les normes són idèntiques que en l’handbol tradicional. Les úniques diferències que hi he trobat són:
- El terra té menys grip, les bambes de jugar a handbol no estan pensades per jugar sobre herba.
- Botar la pilota és més complicat. Això, amb el meu tipus de joc, és un handicap important.
- La pilota al cap de cinc minuts de jugar queda totalment coberta d’herba. La pega tampoc està massa pensada per jugar a handbol sobre herba. En aquest esport som uns quants els addictes a la pega.
He de dir, pels que no ho sàpiguen, que els orígens de l’handbol es troben en camps d’herba, encara que l’evolució de l’espècie l’ha portat a pavellons amb superfícies més regulars, generalment parquet o material sintètic.
Aquesta modalitat és molt popular durant els mesos d’estiu a Alemanya. A l’hivern no hi juga ningú per raons obvies, suposo que fins i tot els futbolistes, si els deixessin triar, jugarien en pavellons.
Les normes són idèntiques que en l’handbol tradicional. Les úniques diferències que hi he trobat són:
- El terra té menys grip, les bambes de jugar a handbol no estan pensades per jugar sobre herba.
- Botar la pilota és més complicat. Això, amb el meu tipus de joc, és un handicap important.
- La pilota al cap de cinc minuts de jugar queda totalment coberta d’herba. La pega tampoc està massa pensada per jugar a handbol sobre herba. En aquest esport som uns quants els addictes a la pega.
He de dir, pels que no ho sàpiguen, que els orígens de l’handbol es troben en camps d’herba, encara que l’evolució de l’espècie l’ha portat a pavellons amb superfícies més regulars, generalment parquet o material sintètic.
dimarts, 9 de juny del 2009
L'altra rehòstia
Últimament no hi ha gaires novetats per comentar, apart que ha tornat el temps normal de Braunschweig, o sigui aquest cap de setmana sense moto. Navegant per internet m’he trobat la seqüència de fotos de la caiguda d’en Noriyuki Haga a l’última cursa de SBK als Estats Units, que de fet, també la podríem definir com a rehòstia. Em va fer gràcia, per això penjo les fotos, i de pas dono senyals de vida.
Per cert, encara que no sembli possible, no es va fer lesions d'importància.
Per cert, encara que no sembli possible, no es va fer lesions d'importància.
dimarts, 2 de juny del 2009
Harz
Des del cap de setmana passat, he afegit un nou santuari al meu univers motorista: les muntanyes Harz. És una parc natural que està situat 50 quilòmetres al sud de Braunschweig. L’únic problema és que quan fa prou bon temps com per anar amb moto, s’omple de domingueros.
Us penjo un mapa de la zona perquè us feu una idea de la quantitat de carreteres per anar amb moto que hi ha.
Us penjo un mapa de la zona perquè us feu una idea de la quantitat de carreteres per anar amb moto que hi ha.
diumenge, 31 de maig del 2009
La rehòstia
Crec que la definició més acurada de la rehòstia seria:
- Guanyar la lliga.
- Guanyar la copa.
- Veure/sentir com es xiula al rei i a l’himne espanyol a la final de la copa.
- Guanyar 2 a 6 al Bernabeu.
- Que en Piqué faci un gol al Bernabeu.
- Que l’Iniesta marqui al minut 93 a Stamford Bridge, jugant amb un menys i tenint el Chelsea arraconat a la seva porteria.
- Fer un rondo a tot un Manchester United entre el minut 82 i 84 de la final de la Champions amb rematada final de Puyol.
- Guanyar la Champions.
I tot plegat en una sola temporada.
- Guanyar la lliga.
- Guanyar la copa.
- Veure/sentir com es xiula al rei i a l’himne espanyol a la final de la copa.
- Guanyar 2 a 6 al Bernabeu.
- Que en Piqué faci un gol al Bernabeu.
- Que l’Iniesta marqui al minut 93 a Stamford Bridge, jugant amb un menys i tenint el Chelsea arraconat a la seva porteria.
- Fer un rondo a tot un Manchester United entre el minut 82 i 84 de la final de la Champions amb rematada final de Puyol.
- Guanyar la Champions.
I tot plegat en una sola temporada.
divendres, 29 de maig del 2009
Tornada amb moto
Després d’un parell de dies intentant tornar a la normalitat i no aconseguir-ho, avui us vull parlar de la meva tornada a casa, que com molts ja sabeu va ser acompanyat per la meva nena.
La veritat és que 1600 quilòmetres sobre dues rodes donen per molt. Vull ser ràpid:
- A França les motos paguen menys que els cotxes als peatges. Lògic si tenim en comte que el desgast de l’asfalt que provoca una moto és força menor que el d’un cotxe.
- A Alemanya les motos no paguen peatge (els cotxes tampoc).
- A França em va ploure durant 200 quilòmetres, pels voltants de Lió.
- A Alemanya no em va ploure en cap moment!!!
- El primer tram sense límit de velocitat a Alemanya va ser espectacular, uns segons d’èxtasi i explosió d’adrenalina inexplicable (sobretot perquè això també ho llegeix la meva mare, encara que no deixi comentaris).
Us penjo una foto de la moto carregada fins els topes, com una bona rutera. Ningú diria que es tracta d’una moto amb tres R’s al nom, R de Racing, naturalment.
La veritat és que 1600 quilòmetres sobre dues rodes donen per molt. Vull ser ràpid:
- A França les motos paguen menys que els cotxes als peatges. Lògic si tenim en comte que el desgast de l’asfalt que provoca una moto és força menor que el d’un cotxe.
- A Alemanya les motos no paguen peatge (els cotxes tampoc).
- A França em va ploure durant 200 quilòmetres, pels voltants de Lió.
- A Alemanya no em va ploure en cap moment!!!
- El primer tram sense límit de velocitat a Alemanya va ser espectacular, uns segons d’èxtasi i explosió d’adrenalina inexplicable (sobretot perquè això també ho llegeix la meva mare, encara que no deixi comentaris).
Us penjo una foto de la moto carregada fins els topes, com una bona rutera. Ningú diria que es tracta d’una moto amb tres R’s al nom, R de Racing, naturalment.
dijous, 21 de maig del 2009
Kit bàsic de supervivència
Amb mutiu del meu aniversari, els companys de l’equip em van regalar un kit bàsic de supervivència alemany, que consta de:
- Bota de vidre, amb més d’un litre de capacitat, s’omple tradicionalment de cervesa, i encara que sembli un element de decoració d’un gust horrible té la seva conya.
- Un maß, també amb una mica més d’un litre de capacitat. És l’objecte al voltant d’on gira la festa més important d’Alemanya: l’Oktoberfest, sobretot si està ple, de cervesa, naturalment.
- Una tassa amb el colors nacionals, la seva reduïda capacitat indica que no està pensada per omplir-la de cervesa. Està pensada per omplir-la del cafè que agrada als no amants del cafè.
- La samarreta de la selecció alemanya d’handbol. No serveix per posar-hi birra.
Aquí teniu la foto de la bota, el maß i la tassa, la samarra alemanya suposo que tothom la té més o menys present, i el bitllet de 5€ l'he posat perquè us feu una idea del tamany dels objectes:
- Bota de vidre, amb més d’un litre de capacitat, s’omple tradicionalment de cervesa, i encara que sembli un element de decoració d’un gust horrible té la seva conya.
- Un maß, també amb una mica més d’un litre de capacitat. És l’objecte al voltant d’on gira la festa més important d’Alemanya: l’Oktoberfest, sobretot si està ple, de cervesa, naturalment.
- Una tassa amb el colors nacionals, la seva reduïda capacitat indica que no està pensada per omplir-la de cervesa. Està pensada per omplir-la del cafè que agrada als no amants del cafè.
- La samarreta de la selecció alemanya d’handbol. No serveix per posar-hi birra.
Aquí teniu la foto de la bota, el maß i la tassa, la samarra alemanya suposo que tothom la té més o menys present, i el bitllet de 5€ l'he posat perquè us feu una idea del tamany dels objectes:
dimarts, 19 de maig del 2009
Número 13
Si la setmana passada us vaig parlar del meu número 16, avui us vull parlar del 13. El tradicional número de la mala sort.
Mai m’hi havia fixat fins que no he estat a Alemanya, per tant, no puc assegurar si en els altres llocs també passa; però el que sí puc assegurar és que els trens alemanys no tenen el vagó número 13, els avions alemanys no tenen la fila de seients número 13, i els carrers alemanys no tenen la casa número 13.
Mai m’hi havia fixat fins que no he estat a Alemanya, per tant, no puc assegurar si en els altres llocs també passa; però el que sí puc assegurar és que els trens alemanys no tenen el vagó número 13, els avions alemanys no tenen la fila de seients número 13, i els carrers alemanys no tenen la casa número 13.
dimarts, 12 de maig del 2009
Número 16
Mai he estat supersticiós. No he cregut ni en la bona sort, ni en la mala sort dels gats negres ni del número tretze. Però sí que he de dir, que hi ha un número que li tinc un carinyo especial, és el número 16.
És el número que sempre que ha estat possible, he portat a la samarreta de jugar a handbol, tradicionalment és un número que solien portar els porters, i per això alguns equips no tenen la samarreta de jugador amb el 16.
Aquest any, vaig començar a jugar amb la temporada ja iniciada, i quan vaig arribar vaig veure que la samarreta amb el número 16 ja no estava disponible. En Nico degut a l’augment de volum corporal experimentat en els mesos d’estiu, va abandonar el seu número 19 (talla L) pel meu número 16 (talla XL). Per una sèrie de circumstancies varies, en Nico no ha pogut jugar gran part dels partits de la segona volta, això ha fet que el MEU número 16 quedés lliure.
No sé si és qüestió de sort o què, però l’altre dia observant les estadístiques de la temporada, m’he adonat que en els partits en que havia de portar la samarreta que quedava lliure (vaig haver de portar els números 2, 7, 9, 11, 19 o 96), la meva mitjana golejadora amb prou feines superava els 2 gols per partit; en canvi, en els partits on he pogut lluir el meu estimat dorsal, la meva mitjana ha fregat els sis gols per partit.
Així doncs, pel bé del Timmerlah, crec que en el futur el meu dorsal ha de ser definitivament el 16, quatre gols per partit de diferència són massa gols com per temptar la sort, encara que no siguem supersticiosos.
Aquest escrit el dedico a en Guillem per donar-me aquella samarreta amb el número 16 instants abans del meu primer partit d’handbol.
És el número que sempre que ha estat possible, he portat a la samarreta de jugar a handbol, tradicionalment és un número que solien portar els porters, i per això alguns equips no tenen la samarreta de jugador amb el 16.
Aquest any, vaig començar a jugar amb la temporada ja iniciada, i quan vaig arribar vaig veure que la samarreta amb el número 16 ja no estava disponible. En Nico degut a l’augment de volum corporal experimentat en els mesos d’estiu, va abandonar el seu número 19 (talla L) pel meu número 16 (talla XL). Per una sèrie de circumstancies varies, en Nico no ha pogut jugar gran part dels partits de la segona volta, això ha fet que el MEU número 16 quedés lliure.
No sé si és qüestió de sort o què, però l’altre dia observant les estadístiques de la temporada, m’he adonat que en els partits en que havia de portar la samarreta que quedava lliure (vaig haver de portar els números 2, 7, 9, 11, 19 o 96), la meva mitjana golejadora amb prou feines superava els 2 gols per partit; en canvi, en els partits on he pogut lluir el meu estimat dorsal, la meva mitjana ha fregat els sis gols per partit.
Així doncs, pel bé del Timmerlah, crec que en el futur el meu dorsal ha de ser definitivament el 16, quatre gols per partit de diferència són massa gols com per temptar la sort, encara que no siguem supersticiosos.
Aquest escrit el dedico a en Guillem per donar-me aquella samarreta amb el número 16 instants abans del meu primer partit d’handbol.
dimecres, 6 de maig del 2009
dimarts, 5 de maig del 2009
Handbol
Com heu pogut comprovar en aquest nou bloc no hi ha cròniques sobre l’handbol alemany; de fet amb el que us vaig explicar l’any passat, teniu informació més que suficient per fer-vos una idea de com és el món de l’handbol a la Deutsche Bundesrepublik. A més com va dir en Po una vegada, el tema ja cansava una mica i potser era millor parlar d’altres temes; encara que tampoc hagi acabat parlant dels temes que va proposar.
Aquest cap de setmana hem acabat la lliga. El TSV Timmerlah ha acabat tercer a un punt de les places d’ascens. El balanç de l’equip és positiu, encara que ara recordem aquell partit que vam perdre tontament i que ens hauria donat l’ascens; però ja ens comencem a plantejar la temporada que ve mirant cap a l’ascens. El balanç personal també és positiu, he anat de menys a més, acabant la temporada com a tirapenals de l’equip.
En l’últim partit de lliga ens vam enfrontar amb el TV Mascherode, segon classificat. Ocasió immillorable per demostrar que la classificació final potser ha estat un pèl injusta. Al final la victòria va ser pels de l’oest de Braunschweig (Timmerlah) per nou gols de diferència, prou clara com per demostrar al Mascherode que l’any que ve ho passaran malament a la Landesliga. Després del partit, barbacoa de final de temporada, com ha de ser.
Us penjo la foto de l’equip.
Aquest cap de setmana hem acabat la lliga. El TSV Timmerlah ha acabat tercer a un punt de les places d’ascens. El balanç de l’equip és positiu, encara que ara recordem aquell partit que vam perdre tontament i que ens hauria donat l’ascens; però ja ens comencem a plantejar la temporada que ve mirant cap a l’ascens. El balanç personal també és positiu, he anat de menys a més, acabant la temporada com a tirapenals de l’equip.
En l’últim partit de lliga ens vam enfrontar amb el TV Mascherode, segon classificat. Ocasió immillorable per demostrar que la classificació final potser ha estat un pèl injusta. Al final la victòria va ser pels de l’oest de Braunschweig (Timmerlah) per nou gols de diferència, prou clara com per demostrar al Mascherode que l’any que ve ho passaran malament a la Landesliga. Després del partit, barbacoa de final de temporada, com ha de ser.
Us penjo la foto de l’equip.
dilluns, 4 de maig del 2009
diumenge, 3 de maig del 2009
So sehen Sieger aus
Sobren les paraules quan a la pàgina web de l'As es llegeixen coses com: Supongo que ni en el Paraíso se jugará mejor. Como mucho, igual.
dilluns, 27 d’abril del 2009
S'ha obert la veda
L’estiu ha arribat definitivament a Braunschweig, la primera barbacoa de la temporada n’és la prova irrefutable. Va ser ahir al Gauss Park amb els de l’handbol, meteorologia perfecta i bratwursts perfectes.
L’altra prova evident és que la gent de la cantina ja ha col•locat les taules a la terrassa, això vol dir que a partir d’avui, si el temps ho permet, podré dinar a l’aire lliure en un ambient bucòlic (amb conills corrent pel voltant i tot).
Pròxima barbacoa: diumenge 3 de maig, final de temporada d’handbol.
L’altra prova evident és que la gent de la cantina ja ha col•locat les taules a la terrassa, això vol dir que a partir d’avui, si el temps ho permet, podré dinar a l’aire lliure en un ambient bucòlic (amb conills corrent pel voltant i tot).
Pròxima barbacoa: diumenge 3 de maig, final de temporada d’handbol.
dimecres, 22 d’abril del 2009
Hiwis
Veient que en el meu últim post us ha cridat l’atenció la figura del Hiwi; i veient que algun dels meus lectors ha pogut treure’n alguna conclusió equivocada, avui vull dedicar l’escrit a en Tim, en Chris i l’Arne, els Hiwis com m’ajuden en el meu dia a dia a l’institut.
Un Hiwi no és un pringat, és un estudiant, que ve quan li va bé (en funció de classes, examens i farres), i se’l paga per fer tasques que a vegades són una mica dures (sorrejar els components del reactor o polir les peces que després es recobriran), però que en altres casos són feines de laboratori que les poden fer tot escoltant l’mp3. De fet, durant la meva època d’estudiant no m’hauria importat haver pogut tenir una feina d’aquest tipus.
Per cert, si algú em prepara el cafè en aquella casa, és en Kai, que fa força temps que va abandonar l’etapa de Hiwi.
PD: el laboratori on fan les mesures els Hiwis està a 21,5ºC i entre 40% i 50% d’humitat, perquè llavors em tracteu de latigueru, esclavitzador, negrer i escanya-mindundis.
Un Hiwi no és un pringat, és un estudiant, que ve quan li va bé (en funció de classes, examens i farres), i se’l paga per fer tasques que a vegades són una mica dures (sorrejar els components del reactor o polir les peces que després es recobriran), però que en altres casos són feines de laboratori que les poden fer tot escoltant l’mp3. De fet, durant la meva època d’estudiant no m’hauria importat haver pogut tenir una feina d’aquest tipus.
Per cert, si algú em prepara el cafè en aquella casa, és en Kai, que fa força temps que va abandonar l’etapa de Hiwi.
PD: el laboratori on fan les mesures els Hiwis està a 21,5ºC i entre 40% i 50% d’humitat, perquè llavors em tracteu de latigueru, esclavitzador, negrer i escanya-mindundis.
dijous, 16 d’abril del 2009
Feina
Porto més de sis mesos treballant al Fraunhofer i crec que encara no us he parlat de la feina. Crec que avui toca fer-ho. De fet, la feina és força semblant a la que vaig estar fent durant els casi nou mesos de les pràctiques; mateixa empresa, mateix departament, mateix despatx, he recuperat el reactor que ja havia portat, fins i tot m’han donat la mateixa taula i cadira que vaig abandonar fa un any.
Algunes coses sí que han canviat, ara porto dos projectes i de tant en tant em toca viatjar (la setmana que ve me’n vaig a Itàlia). Però sobretot, el canvi més gran que he notat (i que més agraeixo) és que ara puc gaudir dels serveis dels Hilfswissenschaftlicher Mitarbeiter, encara que tothom els coneix com a Hiwis (el mutiu és evident, no?), són estudiants que tenen un horari flexible i fan tasques d’ajuda a l’enginyer; com ara netejar el reactor o fer mesures monòtones; de fet si sabéssiu alemany ja ho hauríeu entès amb el seu nom. La veritat és que una de les coses de les quals vaig quedar més fart durant l’època de pràctiques, va ser haver de sorrejar les parts del reactor després de cada procés.
L’altre canvi que m’ha triumfat és que ara tinc targetes de visita.
Algunes coses sí que han canviat, ara porto dos projectes i de tant en tant em toca viatjar (la setmana que ve me’n vaig a Itàlia). Però sobretot, el canvi més gran que he notat (i que més agraeixo) és que ara puc gaudir dels serveis dels Hilfswissenschaftlicher Mitarbeiter, encara que tothom els coneix com a Hiwis (el mutiu és evident, no?), són estudiants que tenen un horari flexible i fan tasques d’ajuda a l’enginyer; com ara netejar el reactor o fer mesures monòtones; de fet si sabéssiu alemany ja ho hauríeu entès amb el seu nom. La veritat és que una de les coses de les quals vaig quedar més fart durant l’època de pràctiques, va ser haver de sorrejar les parts del reactor després de cada procés.
L’altre canvi que m’ha triumfat és que ara tinc targetes de visita.
dimecres, 15 d’abril del 2009
Quarts de final de la Champions
O potser s’hauria de titular Barça-Bayern, perquè em penso centrar amb aquest emparellament.
El primer que he de dir, és que a Alemanya són molt anti-Bayern, però quan toca Champions i són l’únic equip alemany que queda, es tornen tots bavaresos.
El partit d’anada el vaig anar a veure amb en Nico i en Philipp de l’handbol, tots dos venen d’Hamburg, o sigui que el Bayern en circumstàncies normals no els fa ni fred ni calor. Abans de començar el partit en Philipp em va demanar pronòstic, vaig decidir callar-me un 3 a 0 perquè no em titllessin d’arrogant. Per sort, a la mitja part li vaig poder confessar el que havia pensat abans de començar. En Nico va arribar quan ja portàvem 15 minuts, la cara que va fer va ser de llibre; el quart gol el va celebrar com si el Barça ja fos el seu equip, i a la mitja part va pronosticar un 6 a 0 com a resultat final.
Mirant-ho fredament, em va saber una mica de greu i tot; la cara d’en Philipp després de cada gol em va fer reflexionar. Tenia la sensació que els havia passat un tren per sobre i no l’havien ni vist a venir; a Alemanya tothom tenia por dels equips anglesos, i al Barça tampoc li feien massa cas. A més, com ja he dit alguna altra vegada, el Bayern és un equip que em cau simpàtic, potser el que més a Alemanya.
De cares al partit de tornada, no vaig fer cap convocatòria com la setmana passada, tampoc feia falta refregar-los per la cara el joc del Barça; si algú tenia ganes de veure el partit, ja em diria alguna cosa. O sigui, que cinc minuts abans del partit em vaig presentar a l’Altstadttreff. Estava força ple i només vaig trobar un lloc més o menys decent a la zona de fumadors. Érem quinze contra un, o sigui, que tampoc hauria sigut molt intel•ligent passar-se de llest; per sort, els alemanys van demostrar força més seny i sentit comú que la comunitat espanyola de Würzburg. Encara que he de dir que vaig trobar a faltar el paraigües d’en Philipp i en Nico, i em vaig haver de reprimir l’inimaginable amb el gol d’en Keita; a partir de llavors, vaig respirar tranquil, cinc gols amb quinze minuts no els fan ni al pitjor Barça de la història, i està clar que aquest Barça no ho és ni de bon tros.
El primer que he de dir, és que a Alemanya són molt anti-Bayern, però quan toca Champions i són l’únic equip alemany que queda, es tornen tots bavaresos.
El partit d’anada el vaig anar a veure amb en Nico i en Philipp de l’handbol, tots dos venen d’Hamburg, o sigui que el Bayern en circumstàncies normals no els fa ni fred ni calor. Abans de començar el partit en Philipp em va demanar pronòstic, vaig decidir callar-me un 3 a 0 perquè no em titllessin d’arrogant. Per sort, a la mitja part li vaig poder confessar el que havia pensat abans de començar. En Nico va arribar quan ja portàvem 15 minuts, la cara que va fer va ser de llibre; el quart gol el va celebrar com si el Barça ja fos el seu equip, i a la mitja part va pronosticar un 6 a 0 com a resultat final.
Mirant-ho fredament, em va saber una mica de greu i tot; la cara d’en Philipp després de cada gol em va fer reflexionar. Tenia la sensació que els havia passat un tren per sobre i no l’havien ni vist a venir; a Alemanya tothom tenia por dels equips anglesos, i al Barça tampoc li feien massa cas. A més, com ja he dit alguna altra vegada, el Bayern és un equip que em cau simpàtic, potser el que més a Alemanya.
De cares al partit de tornada, no vaig fer cap convocatòria com la setmana passada, tampoc feia falta refregar-los per la cara el joc del Barça; si algú tenia ganes de veure el partit, ja em diria alguna cosa. O sigui, que cinc minuts abans del partit em vaig presentar a l’Altstadttreff. Estava força ple i només vaig trobar un lloc més o menys decent a la zona de fumadors. Érem quinze contra un, o sigui, que tampoc hauria sigut molt intel•ligent passar-se de llest; per sort, els alemanys van demostrar força més seny i sentit comú que la comunitat espanyola de Würzburg. Encara que he de dir que vaig trobar a faltar el paraigües d’en Philipp i en Nico, i em vaig haver de reprimir l’inimaginable amb el gol d’en Keita; a partir de llavors, vaig respirar tranquil, cinc gols amb quinze minuts no els fan ni al pitjor Barça de la història, i està clar que aquest Barça no ho és ni de bon tros.
dilluns, 13 d’abril del 2009
Productivitat
S’ha parlat molt de la productivitat com a una de les causes que fan de la crisi econòmica a Espanya més greu que a la resta d’Europa. Aquesta falta de productivitat es pot atribuir a mutius tecnològics, econòmics o organitzatius. Personalment crec que un dels mutius més importants és el clima. Qui és capaç de centrar-se amb la feina, i no pensar amb el que podria estar fent fora del lloc de treball quan en Lorenzo* llueix amb tota la seva esplendor?
Una prova d’això és la nul•la actualització d’aquest bloc des que vaig tornar del cap de setmana per terres catalanes. Com vaig comentar en el meu últim escrit; arribant a Bremen em vaig trobar el sol que havia estat buscant durant tot el cap de setmana, doncs bé, aquest sol, dues setmanes més tard encara llueix al cel alemany.
Per tal de demostrar-vos-ho, i de pas, coincidint que fa dies que no penjo cap foto, avui us en penjo una que ha estat presa aquest matí i es podria titular: felicitat matinal. Té tots els ingredients necessaris: acabat de dutxar, dia festiu, el sol a l’esquena, una lleugera brisa, un cafè acabat de fer, i encara que no es pugui apreciar a la foto, en Bruce Springsteen estava sonant a l’interior del pis.
Per últim, un consell: aprofiteu els dies que fa mal temps per aixecar el país, quan fa bo, està demostrat que és impossible.
*entenent en Lorenzo com a l'astre rei, no com el company d'equip d'Il Dottore.
Una prova d’això és la nul•la actualització d’aquest bloc des que vaig tornar del cap de setmana per terres catalanes. Com vaig comentar en el meu últim escrit; arribant a Bremen em vaig trobar el sol que havia estat buscant durant tot el cap de setmana, doncs bé, aquest sol, dues setmanes més tard encara llueix al cel alemany.
Per tal de demostrar-vos-ho, i de pas, coincidint que fa dies que no penjo cap foto, avui us en penjo una que ha estat presa aquest matí i es podria titular: felicitat matinal. Té tots els ingredients necessaris: acabat de dutxar, dia festiu, el sol a l’esquena, una lleugera brisa, un cafè acabat de fer, i encara que no es pugui apreciar a la foto, en Bruce Springsteen estava sonant a l’interior del pis.
Per últim, un consell: aprofiteu els dies que fa mal temps per aixecar el país, quan fa bo, està demostrat que és impossible.*entenent en Lorenzo com a l'astre rei, no com el company d'equip d'Il Dottore.
dimarts, 31 de març del 2009
Visc en un forn (i tornada a casa)
Si tornant de Nadal em vaig trobar vivint en una nevera, aquest cop tornant a Alemanya després de la meva estada per terres catalanes, m’estava esperant el sol que tan he trobat a faltar el cap de setmana passat. I aquest sol vivint en unes golfes es tradueix en un forn en els mesos d’estiu. Per sort obrint un parell de finestres amb cinc minuts el vaig tenir a la temperatura òptima. Força més ràpid que al mes de gener.
Pel que estic veient, en els pròxims dos anys, viuré d’octubre a març en una nevera; i d’abril a setembre en un forn.
Per cert, el viatge va anar perfecte, vam arribar quinze minuts abans d’hora a Bremen. Un cop a Bremen, com que fotia un dia de marres, no tenia masses ganes de treballar i havia dit a la feina que fins el dimarts no hi aniria; vaig dedicar el dia a fer turisme per la ciutat, molt ben aprofitat, el centre està força bé, em va fer recordar Holanda.
I pel que fa al tema culinari, les olives, els cargols a la llauna, els entrecots, els pinxos de peix i les galtes de porc estan molt bé; però després de vint mesos a Alemanya, amb tres dies fora del país ja trobava a faltar un bon Currywurst, a l’hora de dinar no hi va haver dubtes.
Pel que estic veient, en els pròxims dos anys, viuré d’octubre a març en una nevera; i d’abril a setembre en un forn.
Per cert, el viatge va anar perfecte, vam arribar quinze minuts abans d’hora a Bremen. Un cop a Bremen, com que fotia un dia de marres, no tenia masses ganes de treballar i havia dit a la feina que fins el dimarts no hi aniria; vaig dedicar el dia a fer turisme per la ciutat, molt ben aprofitat, el centre està força bé, em va fer recordar Holanda.
I pel que fa al tema culinari, les olives, els cargols a la llauna, els entrecots, els pinxos de peix i les galtes de porc estan molt bé; però després de vint mesos a Alemanya, amb tres dies fora del país ja trobava a faltar un bon Currywurst, a l’hora de dinar no hi va haver dubtes.
dissabte, 21 de març del 2009
The promised land
Avui tot escoltant The promised land*, m’he adonat que aquesta potser és la cançó més Bruce de la discografia de Nostre Senyor.
Musicalment, la podríem definir com un mig temps rock amb tocs folk, que a més té tots els ingredients d’una cançó Bruce, és a dir, harmònica, un solo de guitarra arregladet (sobretot en directe), saxo, el piano d’en Roy Bittan i els teclats d’en Danny, i que la fan diferent a la majoria de cançons rock.
Líricament, també té tots els ingredients Bruce, el protagonista, un perdedor normal i corrent (sense arribar als extrems del perdedors de Nebraska), com amb els que ens podem creuar pel carrer encara que mai hagin conduït a través de Waynesboro, o com el que de tan en tan treu el nas pel mirall de casa; però que tot i els fracassos patits continua creient en la terra promesa. És a dir, malgrat les derrotes i el patiment, continua tenint l’esperança que les coses canviïn algun dia.
És la cançó que he escoltat més vegades en directe (vuit), i si fos per mi, no m’importaria que amb els concerts d’aquest mes de juliol pugui arribar a la desena.
*Nota informativa pels no iniciats: The promised land és una cançó d’en Bruce Springsteen. Si la voleu escoltar aquí teniu el link, no sona massa bé, però hi ha la lletra traduïda als subtítols.
http://www.youtube.com/watch?v=n6ug-0SKwDM&feature=channel_page
Musicalment, la podríem definir com un mig temps rock amb tocs folk, que a més té tots els ingredients d’una cançó Bruce, és a dir, harmònica, un solo de guitarra arregladet (sobretot en directe), saxo, el piano d’en Roy Bittan i els teclats d’en Danny, i que la fan diferent a la majoria de cançons rock.
Líricament, també té tots els ingredients Bruce, el protagonista, un perdedor normal i corrent (sense arribar als extrems del perdedors de Nebraska), com amb els que ens podem creuar pel carrer encara que mai hagin conduït a través de Waynesboro, o com el que de tan en tan treu el nas pel mirall de casa; però que tot i els fracassos patits continua creient en la terra promesa. És a dir, malgrat les derrotes i el patiment, continua tenint l’esperança que les coses canviïn algun dia.
És la cançó que he escoltat més vegades en directe (vuit), i si fos per mi, no m’importaria que amb els concerts d’aquest mes de juliol pugui arribar a la desena.
*Nota informativa pels no iniciats: The promised land és una cançó d’en Bruce Springsteen. Si la voleu escoltar aquí teniu el link, no sona massa bé, però hi ha la lletra traduïda als subtítols.
http://www.youtube.com/watch?v=n6ug-0SKwDM&feature=channel_page
dilluns, 16 de març del 2009
Olives
Quan vaig decidir de passar una temporada lluny de la meva pàtria vaig haver d’assumir que hauria de renunciar a moltes coses de les quals només en podia gaudir a Catalunya, com ara:
- L’escalfor dels catalans i les catalanes, els alemanys no són mala gent però els falta un no sé què que només he trobat en els catalans.
- El pa amb tomata, he provat de fer-ne, però ni deixant les tomates una setmana al costat del radiador he aconseguit fer-les mitjanament decents per xucar.
- El sol. La primavera sembla que ja ha arribat a Braunschweig, la setmana vegada vaig veure el sol dues vegades, i dissabte el vaig intuir durant una mitja horeta. Total d’hores de sol durant la setmana: no més de tres, però tot i això tot un rècord pel nord d’Alemanya.
- Els rusos del Charito, en aquest cas he trobat el kebab com a substitutiu.
- L’Estrella, per això també he trobat múltiples substitutes que la superen en molts aspectes, entre aquests substitutius voldria destacar la Franziskaner, Franzi pels amics.
- El fuet, heu provat un bon Bratwurst fet a la brasa?
Fins ara hi ha una única cosa de la qual encara no he trobat substitut, i tot i això me n’havia pogut estar, són les OLIVES. Durant vint mesos he pogut sobreviure a un món sense olives, fins la setmana passada. Era al súper, i hi havia un pot d’olives que feia dies que em deia: agafa’m, i jo li deia: no, puc viure sense tu. Finalment la temptació va poder amb mi i em vaig comprar un pot d’olives. Eren sense anxova, però és igual; encara me’n queden, al preu que van les he de fer durar.
Per sort, el cap de setmana del 28-29 de març podré disfrutar d’algunes de les coses que tan enyoro.
- L’escalfor dels catalans i les catalanes, els alemanys no són mala gent però els falta un no sé què que només he trobat en els catalans.
- El pa amb tomata, he provat de fer-ne, però ni deixant les tomates una setmana al costat del radiador he aconseguit fer-les mitjanament decents per xucar.
- El sol. La primavera sembla que ja ha arribat a Braunschweig, la setmana vegada vaig veure el sol dues vegades, i dissabte el vaig intuir durant una mitja horeta. Total d’hores de sol durant la setmana: no més de tres, però tot i això tot un rècord pel nord d’Alemanya.
- Els rusos del Charito, en aquest cas he trobat el kebab com a substitutiu.
- L’Estrella, per això també he trobat múltiples substitutes que la superen en molts aspectes, entre aquests substitutius voldria destacar la Franziskaner, Franzi pels amics.
- El fuet, heu provat un bon Bratwurst fet a la brasa?
Fins ara hi ha una única cosa de la qual encara no he trobat substitut, i tot i això me n’havia pogut estar, són les OLIVES. Durant vint mesos he pogut sobreviure a un món sense olives, fins la setmana passada. Era al súper, i hi havia un pot d’olives que feia dies que em deia: agafa’m, i jo li deia: no, puc viure sense tu. Finalment la temptació va poder amb mi i em vaig comprar un pot d’olives. Eren sense anxova, però és igual; encara me’n queden, al preu que van les he de fer durar.
Per sort, el cap de setmana del 28-29 de març podré disfrutar d’algunes de les coses que tan enyoro.
dimarts, 10 de març del 2009
Anton
Avui fa deu anys que ens va deixar. Veig que deu anys no són suficients per oblidar-lo.
Suposo que avui tocaria dedicar-li l'escrit, però es mereix alguna cosa més que un trist escrit. Gràcies per tot el que vam viure plegats.
Suposo que avui tocaria dedicar-li l'escrit, però es mereix alguna cosa més que un trist escrit. Gràcies per tot el que vam viure plegats.
divendres, 6 de març del 2009
Bona notícia
Avui llegint les notícies, m’he trobat una bona notícia.
http://www.3cat24.cat/noticia/365369/catalunya/Catalunya-te-quatre-dels-cinc-millors-instituts-de-recerca-medica-de-lestat
Després de llegir això, no he pogut impedir imaginar-me, el que faríem si ens deixessin fer les coses pel nostre compte, i no haguéssim de mantenir els paràsits de l’Ebre enllà.
Potser la investigació no es restringiria a la medicina i tindríem recursos per investigar en altres camps, i potser ens adonaríem que l’invertir en totxo només aporta beneficis a uns quants i que aquests beneficis desapareixen encara més ràpid que com han arribat.
http://www.3cat24.cat/noticia/365369/catalunya/Catalunya-te-quatre-dels-cinc-millors-instituts-de-recerca-medica-de-lestat
Després de llegir això, no he pogut impedir imaginar-me, el que faríem si ens deixessin fer les coses pel nostre compte, i no haguéssim de mantenir els paràsits de l’Ebre enllà.
Potser la investigació no es restringiria a la medicina i tindríem recursos per investigar en altres camps, i potser ens adonaríem que l’invertir en totxo només aporta beneficis a uns quants i que aquests beneficis desapareixen encara més ràpid que com han arribat.
dissabte, 28 de febrer del 2009
Top ten de la setmana
Aquesta és la llista d’èxits d’aquesta setmana a casa meva:
1- Prove it all night (Passaic 19.09.1978)
2- Racing in the street (Passaic 19.09.1978)
3- Thunder road (Roxy Theater 07.07.1978)
4- Backstreets (Roxy Theater 07.07.1978) la versió íntegra, no la retallada que surt al Live 1975-85.
5- Incident on 57th Street (Nassau 30.12.1980)
6- Point blank (versió alternativa, sessions de gravació del The river)
7- Real world (concert benèfic pel Christic Institut 16.11.1990)
8- I wish I were blind (Plugged)
9- Atlantic city (Plugged)
10- The wrestler (Working on a dream)
1- Prove it all night (Passaic 19.09.1978)
2- Racing in the street (Passaic 19.09.1978)
3- Thunder road (Roxy Theater 07.07.1978)
4- Backstreets (Roxy Theater 07.07.1978) la versió íntegra, no la retallada que surt al Live 1975-85.
5- Incident on 57th Street (Nassau 30.12.1980)
6- Point blank (versió alternativa, sessions de gravació del The river)
7- Real world (concert benèfic pel Christic Institut 16.11.1990)
8- I wish I were blind (Plugged)
9- Atlantic city (Plugged)
10- The wrestler (Working on a dream)
dijous, 26 de febrer del 2009
Tenir-los per corbata
La meva experiència motard, la postura del tiu sobre la moto, el sospitós no contacte de la roda del davant amb el terra junt amb la inclinació de la moto i que no es tracta del Doctor Rossi indiquen que amb tota probabilitat el tiu té els collons per corbata.
dimecres, 25 de febrer del 2009
Solidaritat
Com vaig comentar en el meu escrit del 9 de desembre, una part dels meus impostos se’n van directament als lands de l’est en forma de “Solidaritätzuschlag” (o suplement de solidaritat), o sigui els lands que estaven sota la influència soviètica durant la guerra freda. Aquesta solidaritat és per tal de “redistribuir” l’ajuda que va rebre la RFA dels països occidentals (els Estats Units, bàsicament) i de la qual no en va poder gaudir la RDA.
Avui observant la nòmina, m’he fixat en aquest punt, clarament diferenciat de la resta, i suposa un 1% del meu sou. Tot seguit m’he parat a pensar amb el cas hipotètic del meu retorn a Catalunya, aquesta solidaritat l’hauria hagut de multiplicar per 10, fent cas sempre a les balances fiscals calculades a Madrid, i a sobre hauria de sentir de la resta d’Espanya que soc un lladre.
Avui observant la nòmina, m’he fixat en aquest punt, clarament diferenciat de la resta, i suposa un 1% del meu sou. Tot seguit m’he parat a pensar amb el cas hipotètic del meu retorn a Catalunya, aquesta solidaritat l’hauria hagut de multiplicar per 10, fent cas sempre a les balances fiscals calculades a Madrid, i a sobre hauria de sentir de la resta d’Espanya que soc un lladre.
diumenge, 22 de febrer del 2009
El Currywurst de la Volkswagen
En el meu escrit sobre “El meravellós món del Wurst”, publicat el 28 de maig de l’any passat en el meu anterior bloc, vaig passar per alt un important tipus de salsitxa: el Currywurst de la Volkswagen, i com el seu nom indica està dins la família dels Currywurst.
La seva fama ha traspassat els murs de la pròpia fàbrica, fins i tot a Braunschweig hi ha un restaurant on fan pizza de Volkswagen Currywurst. De fet, durant la meva primera etapa a Braunschweig n’havia sentit a parlar, però ignorava el prestigi que realment tenia.
De fet, la producció anual de Currywurst en totes les fàbriques de Volkswagen a Alemanya és de més de 2 milions d’unitats, tres vegades més que cotxes produïts. Així doncs, si amb la crisi econòmica cau la demanda de cotxes, es poden dedicar a la producció de Currywurst.
El secret d’aquesta variant de Currywurst rau en que el curry és dins la salsitxa, i no a sobre com en els Currywurst habituals com el que puc demanar en qualsevol restaurant o a la cantina de la feina.
La seva fama ha traspassat els murs de la pròpia fàbrica, fins i tot a Braunschweig hi ha un restaurant on fan pizza de Volkswagen Currywurst. De fet, durant la meva primera etapa a Braunschweig n’havia sentit a parlar, però ignorava el prestigi que realment tenia.
De fet, la producció anual de Currywurst en totes les fàbriques de Volkswagen a Alemanya és de més de 2 milions d’unitats, tres vegades més que cotxes produïts. Així doncs, si amb la crisi econòmica cau la demanda de cotxes, es poden dedicar a la producció de Currywurst.
El secret d’aquesta variant de Currywurst rau en que el curry és dins la salsitxa, i no a sobre com en els Currywurst habituals com el que puc demanar en qualsevol restaurant o a la cantina de la feina.
dijous, 19 de febrer del 2009
Peugeot 206+
Recentment s’ha publicat la noticia de l’aparició del Peugeot 206+. No és més que una actualització estètica del 206 mític i genuí. Adopta el frontal del 207 i poca cosa més. Així doncs, ni l’aparició del 207 ha pogut eliminar del mapa el 206. L’abril del 2007 es va fabricar la unitat 6 milions, fent pols la marca dels 5,3 milions de 205’s.
Llarga vida al doscentsaca.
Llarga vida al doscentsaca.
dimecres, 18 de febrer del 2009
Crònica meteorològica
Avui ha estat el segon dia seguit que veig el sol, d'aquesta manera puc confirmar que aquí a Alemanya també tenen sol i que no és un mite com ja m'havia arribat a plantejar. Això sí, fot una fred que pela, avui he anat a treballar amb -6ºC, sort que quan un s’enfunda la barretina li passen tots els mals.
dimarts, 17 de febrer del 2009
TSV Timmerlah - VfL Wolfsurg
Aquest any no us estic parlant massa de la trajectòria del primer equip d’handbol del TSV Timmerlah. No trobava massa correcte que jo fes la crònica, essent part partícipa dels partits.
Avui m’ha arribat la crònica del partit del dissabte passat del Wolfsburger Nachrichten, el diari local de Wolfsburg, us l'adjunto sense canviar ni una coma, així ningú em podrà acusar de tergiversar o trangiversar les notícies. Després de la derrota de dissabte anem quarts, a cinc punts de l’ascens quan falten vuit partits per acabar la lliga, o sigui, pujar està txungo. Pels qui no ho sabíeu, el VfL Wolfsburg és el club que té un equip de futbol a la Bundesliga.
TSV Timmerlah - VfL Wolfsburg 30:32 (18:18).
Der VfL hat seinen Anspruch auf die Meisterschaft eindrucksvoll untermauert. Beim Tabellendritten Timmerlah lieferten die Wolfsburger eine starke Vorstellung ab. "Das war eines der besten Spiele der letzten Jahre in dieser Liga, von beiden Seiten", lobt VfL-Coach Andreas Kruse. "Das Tempo war sehr hoch, das hat Spaß gemacht." Dabei war der TSV lange Zeit die etwas bessere Mannschaft. Der 27:26-Zwischenstand bedeutete die erste Führung für die Gäste. Beim 30:30 behielt der Spitzenreiter die Nerven. "Es hätte auch Unentschieden ausgehen können, aber wir waren individuell etwas besser", sagt Kruse.
Avui m’ha arribat la crònica del partit del dissabte passat del Wolfsburger Nachrichten, el diari local de Wolfsburg, us l'adjunto sense canviar ni una coma, així ningú em podrà acusar de tergiversar o trangiversar les notícies. Després de la derrota de dissabte anem quarts, a cinc punts de l’ascens quan falten vuit partits per acabar la lliga, o sigui, pujar està txungo. Pels qui no ho sabíeu, el VfL Wolfsburg és el club que té un equip de futbol a la Bundesliga.
TSV Timmerlah - VfL Wolfsburg 30:32 (18:18).
Der VfL hat seinen Anspruch auf die Meisterschaft eindrucksvoll untermauert. Beim Tabellendritten Timmerlah lieferten die Wolfsburger eine starke Vorstellung ab. "Das war eines der besten Spiele der letzten Jahre in dieser Liga, von beiden Seiten", lobt VfL-Coach Andreas Kruse. "Das Tempo war sehr hoch, das hat Spaß gemacht." Dabei war der TSV lange Zeit die etwas bessere Mannschaft. Der 27:26-Zwischenstand bedeutete die erste Führung für die Gäste. Beim 30:30 behielt der Spitzenreiter die Nerven. "Es hätte auch Unentschieden ausgehen können, aber wir waren individuell etwas besser", sagt Kruse.
dilluns, 16 de febrer del 2009
dijous, 12 de febrer del 2009
Recomanació
No hi ha novetats importants a comentar. Per això, i com que no només visc de Bruce Springsteen avui us vull fer una recomanació musical, la cançó La vida te lleva por caminos raros d'en Quique González.
dilluns, 9 de febrer del 2009
Queen of the supermarket
La nova cançó d’en Bruce ja és l’himne del súper on vaig a comprar, l’altre dia quan hi vaig anar la tenien a tot tall. Al final em començaré a mirar la caixera amb uns altres ulls.
Recomanació pels que podeu/vulgueu: escolteu-vos Queen of the supermarket, i tot seguit I wanna marry you.
Recomanació pels que podeu/vulgueu: escolteu-vos Queen of the supermarket, i tot seguit I wanna marry you.
dijous, 5 de febrer del 2009
El meu alemany
Avui us vull parlar del meu alemany, i no és que m’hagi canviat d’acera i tingui un novio alemany, aquest títol era per fer llegir el malpensats. Avui us parlaré de la meva adaptació a la llengua d’en Göthe.
La veritat és que està essent força dura, la llengua és complicada de collons, però això ja ho sabia abans de marxar i no ha de servir d’excusa. He de dir que fa força temps que visc 100% amb alemany, fins i tot si en algun moment m’he de passar a l’anglès m’he de mentalitzar. Tot i això hi ha moments en que m’expliquen alguna cosa i em sento com en Homer Simpson el dia que jutgen en Bart per fer campana; i també hi ha moments en que no trobo la manera de dir el que vull explicar; i això després d’un any i mig és una mica frustrant.
Això sí, els alemanys són molt educats i no m’acostumen a dir que tinc un alemany de merda, l’únic que ha fet algun comentari al respecte és en Nico, i el cert és que és d’agrair que algú et digui les veritats, encara que no siguin tan agradables com un voldria.
Tot i això, de tant en tant, algú em pregunta si he estudiat a Alemanya, amb el qual entenc que tant malament no vaig, i que és possible que algú s’hagi passat com a mínim cinc anys a Alemanya i tingui un alemany com el meu.
Amb el temps he experimentat que després d’unes birres, el meu alemany es torna una mica més fluid, potser serà que realment la cervesa té hormones alemanyes. El problema és que no puc anar a treballar cada dia amb un parell de birres a sobre.
La veritat és que està essent força dura, la llengua és complicada de collons, però això ja ho sabia abans de marxar i no ha de servir d’excusa. He de dir que fa força temps que visc 100% amb alemany, fins i tot si en algun moment m’he de passar a l’anglès m’he de mentalitzar. Tot i això hi ha moments en que m’expliquen alguna cosa i em sento com en Homer Simpson el dia que jutgen en Bart per fer campana; i també hi ha moments en que no trobo la manera de dir el que vull explicar; i això després d’un any i mig és una mica frustrant.
Això sí, els alemanys són molt educats i no m’acostumen a dir que tinc un alemany de merda, l’únic que ha fet algun comentari al respecte és en Nico, i el cert és que és d’agrair que algú et digui les veritats, encara que no siguin tan agradables com un voldria.
Tot i això, de tant en tant, algú em pregunta si he estudiat a Alemanya, amb el qual entenc que tant malament no vaig, i que és possible que algú s’hagi passat com a mínim cinc anys a Alemanya i tingui un alemany com el meu.
Amb el temps he experimentat que després d’unes birres, el meu alemany es torna una mica més fluid, potser serà que realment la cervesa té hormones alemanyes. El problema és que no puc anar a treballar cada dia amb un parell de birres a sobre.
dimecres, 4 de febrer del 2009
Aclariments
Després de llegir el meu últim escrit, potser algú ha malinterpretat les meves paraules. En cap moment considero que l’últim disc de Nostre Senyor sigui una MERDA. Ni molt menys. Sense cap mena de dubte està entre els cinquanta millors discs de la història del rock. L’únic problema és que en té uns quants al davant, i el problema és que aquests que té davant a la meva llista de preferències són d’en Bruce.
Sovint em pregunto quin és el millor disc d’en Bruce, i la veritat és que no n’hi ha cap que consideri EL MILLOR, depèn del dia, bàsicament depèn del meu estat d’ànim; hi ha dies que és el Born to run, hi ha dies que és el Darkness, hi ha dies que és el Tunnel of love, els dies que estic una mica depre és el Nebraska, els dies que estic més optimista és el Lucky town,.... I un cop escoltat el disc unes quantes vegades, em sembla que aquest acabarà essent com el Human touch, i difícilment mai el podré considerar com el millor disc de la seva carrera, tot i tenir algunes cançons que són autèntiques perles.
I si anem per cançons, en aquest disc, segurament hi trobaré algunes de les seves 100 millors cançons, per mi, What love can do, Outlaw Pete o The wrestler mereixen estar a la llista de les escollides.
Si he de dir la veritat, és que el disc és més o menys el que m’esperava del Magic abans d’escoltar-lo; i en canvi d’aquest m’esperava un Magic II, sobretot després de llegir que pretenien traslladar l’esperit de la última gira en el disc i de llegir que el disc es nodria d’out-takes del Magic.
Així doncs, Working on a dream, no és tan dolent com algú pot haver entès pels meus comentaris, encara que tampoc és la seva obra definitiva. M’agrada dir les coses pel seu nom, vinguin d’on vinguin, Bruce inclòs.
Sovint em pregunto quin és el millor disc d’en Bruce, i la veritat és que no n’hi ha cap que consideri EL MILLOR, depèn del dia, bàsicament depèn del meu estat d’ànim; hi ha dies que és el Born to run, hi ha dies que és el Darkness, hi ha dies que és el Tunnel of love, els dies que estic una mica depre és el Nebraska, els dies que estic més optimista és el Lucky town,.... I un cop escoltat el disc unes quantes vegades, em sembla que aquest acabarà essent com el Human touch, i difícilment mai el podré considerar com el millor disc de la seva carrera, tot i tenir algunes cançons que són autèntiques perles.
I si anem per cançons, en aquest disc, segurament hi trobaré algunes de les seves 100 millors cançons, per mi, What love can do, Outlaw Pete o The wrestler mereixen estar a la llista de les escollides.
Si he de dir la veritat, és que el disc és més o menys el que m’esperava del Magic abans d’escoltar-lo; i en canvi d’aquest m’esperava un Magic II, sobretot després de llegir que pretenien traslladar l’esperit de la última gira en el disc i de llegir que el disc es nodria d’out-takes del Magic.
Així doncs, Working on a dream, no és tan dolent com algú pot haver entès pels meus comentaris, encara que tampoc és la seva obra definitiva. M’agrada dir les coses pel seu nom, vinguin d’on vinguin, Bruce inclòs.
divendres, 30 de gener del 2009
Qui li ha amagat la Fender?
Després d’uns dies estudiant a fons l’últim treball de Déu Nostre Senyor he arribat a la conclusió que algú li ha amagat la guitarra. Sí, tot i no ser un virtuós de la guitarra, el dia que la Fender no hi és, la trobo a faltar. I en el Working on a dream gairebé no hi ha guitarra elèctrica.
L’altre problema que li trobo és que s’ha passat amb el sucre. A una ànima solitària com la meva no li van aquests sons tan tous i encara menys lletres com: “Aquesta vida, aquesta vida i la següent/ amb tu he estat beneït/ què més pots esperar”; “Amb tu no sento el tic-tac dels minuts/ no sento les hores passar/ no veig com s’esvaeix l’estiu.....”; o “Sorpresa, sorpresa/ vinga obre els ulls i/ deixa brillar el teu amor”. Sentir coses d’aquestes em produeixen una mica de repelús.
Hi ha cançons que estan prou bé, que ara les trobo millor que fa uns dies, però en contades ocasions arriba al nivell del Magic (un disc que la majoria de vosaltres tindrà en ment). Per mi la millor cançó del disc és What love can do; Outlaw Pete, My lucky day, Good eye, Life itself i The last carnival i potser també Working on a dream estan bé, dignes de qualsevol disc d’en Bruce; Queen of the supermarket i Tomorrow never knows serien cançons discretes en altres discos, i les tres que queden són la debacle, l’ensucrament que he comentat abans elevat al màxim exponent, especialment Surprise, surprise. Els tres fragments que us he transcrit provenen d’aquestes cançons.
Vull destacar els Bonus tracks: The wrestler, la millor cançó que trobareu en el CD, banda sonora de la pel•lícula amb el mateix títol. L’altre bonus track està en el DVD de l’edició de luxe, és en forma de videoclip, A night with the Jersey devil, brutal, quan el vaig veure/escoltar per primera vegada em van caure els ous a terra; suposo que part de la decepció del disc és que m’esperava una cosa així, i la única cosa que més o menys intenta acostar-s’hi és Good eye. En el moment en que les dues millors cançons són els bonus tracks, vol dir que alguna cosa no funciona.
Li perdonarem perquè un mal dia el pot tenir tothom, i Nostre Senyor no se’n salva, la putada és que el mal dia va ser el dia que havia de decidir si publicava el disc. També li perdonarem perquè tot i no ser un dels seus millors discos, estarà infinitament per sobre de la majoria de discos que es publiquin aquest any. I l’últim punt positiu és que hi haurà gira, i amb una mica de sort serà com la última on només tocava quatre cançons del disc que teòricament presentava, tot i que les versions en directe d’Outlaw Pete o My lucky day prometen.
Animo a tothom qui vulgui, a deixar els seus comentaris sobre el disc. I per cert, si algú troba una guitarra com la de la foto que la torni al senyor Bruce Springsteen, la necessitarà per la pròxima gira.
Déu Boss guard!
L’altre problema que li trobo és que s’ha passat amb el sucre. A una ànima solitària com la meva no li van aquests sons tan tous i encara menys lletres com: “Aquesta vida, aquesta vida i la següent/ amb tu he estat beneït/ què més pots esperar”; “Amb tu no sento el tic-tac dels minuts/ no sento les hores passar/ no veig com s’esvaeix l’estiu.....”; o “Sorpresa, sorpresa/ vinga obre els ulls i/ deixa brillar el teu amor”. Sentir coses d’aquestes em produeixen una mica de repelús.
Hi ha cançons que estan prou bé, que ara les trobo millor que fa uns dies, però en contades ocasions arriba al nivell del Magic (un disc que la majoria de vosaltres tindrà en ment). Per mi la millor cançó del disc és What love can do; Outlaw Pete, My lucky day, Good eye, Life itself i The last carnival i potser també Working on a dream estan bé, dignes de qualsevol disc d’en Bruce; Queen of the supermarket i Tomorrow never knows serien cançons discretes en altres discos, i les tres que queden són la debacle, l’ensucrament que he comentat abans elevat al màxim exponent, especialment Surprise, surprise. Els tres fragments que us he transcrit provenen d’aquestes cançons.
Vull destacar els Bonus tracks: The wrestler, la millor cançó que trobareu en el CD, banda sonora de la pel•lícula amb el mateix títol. L’altre bonus track està en el DVD de l’edició de luxe, és en forma de videoclip, A night with the Jersey devil, brutal, quan el vaig veure/escoltar per primera vegada em van caure els ous a terra; suposo que part de la decepció del disc és que m’esperava una cosa així, i la única cosa que més o menys intenta acostar-s’hi és Good eye. En el moment en que les dues millors cançons són els bonus tracks, vol dir que alguna cosa no funciona.
Li perdonarem perquè un mal dia el pot tenir tothom, i Nostre Senyor no se’n salva, la putada és que el mal dia va ser el dia que havia de decidir si publicava el disc. També li perdonarem perquè tot i no ser un dels seus millors discos, estarà infinitament per sobre de la majoria de discos que es publiquin aquest any. I l’últim punt positiu és que hi haurà gira, i amb una mica de sort serà com la última on només tocava quatre cançons del disc que teòricament presentava, tot i que les versions en directe d’Outlaw Pete o My lucky day prometen.Animo a tothom qui vulgui, a deixar els seus comentaris sobre el disc. I per cert, si algú troba una guitarra com la de la foto que la torni al senyor Bruce Springsteen, la necessitarà per la pròxima gira.
Déu Boss guard!
dijous, 29 de gener del 2009
Pel que pugui ser
La setmana passada amb mutiu d’un seminari a Múnic, em vaig adonar d’una contradicció prou curiosa.
Va ser durant la visita guiada per la ciutat després de la primera jornada. El guia ens va ensenyar una estàtua d’un lleó a l’entrada d’un palau, ens va dir que tocar el morro del lleó portava sort. Tots en el grup vam fer el mig somriure típic de qui no creu, o vol aparentar no creure amb aquest tipus de tonteries; sobretot tenint en compte que tots érem investigadors, i que per tant, potser hauríem de ser els que menys hauríem de creure en aquest tipus de supersticions. Però just abans d’abandonar el lloc, un membre del grup es va acostar al lleó i tímidament va fregar la mà al morro metàl•lic, polit de tanta gent que l’ha tocat en busca d’aquell extra de sort. Acte seguit uns quants membres del grup (entre els quals, un servidor) vam acabar fent el mateix.
Perquè vist com estan les coses, i tot i ser enginyers o científics i saber que fregar els dits sobre una estàtua mai canviarà l’atzar de les nostres accions futures, mai està de més poder tenir un xic més de sort...... pel que pugui ser.
Va ser durant la visita guiada per la ciutat després de la primera jornada. El guia ens va ensenyar una estàtua d’un lleó a l’entrada d’un palau, ens va dir que tocar el morro del lleó portava sort. Tots en el grup vam fer el mig somriure típic de qui no creu, o vol aparentar no creure amb aquest tipus de tonteries; sobretot tenint en compte que tots érem investigadors, i que per tant, potser hauríem de ser els que menys hauríem de creure en aquest tipus de supersticions. Però just abans d’abandonar el lloc, un membre del grup es va acostar al lleó i tímidament va fregar la mà al morro metàl•lic, polit de tanta gent que l’ha tocat en busca d’aquell extra de sort. Acte seguit uns quants membres del grup (entre els quals, un servidor) vam acabar fent el mateix.
Perquè vist com estan les coses, i tot i ser enginyers o científics i saber que fregar els dits sobre una estàtua mai canviarà l’atzar de les nostres accions futures, mai està de més poder tenir un xic més de sort...... pel que pugui ser.
dilluns, 26 de gener del 2009
Working on a dream
Un dia abans de la publicació oficial del nou disc del meu altre company de fatigues, ja l’he aconseguit. No faré comentaris al respecte per no condicionar la vostra opinió sobre el disc i per no aigualir la sorpresa dels qui no en vulguin saber res fins que no el puguin escoltar.
Però com que les 13 cançons passaran a formar part de la meva banda sonora, he decidit dedicar l’escrit d’avui al nou disc d’en Bruce.
Però com que les 13 cançons passaran a formar part de la meva banda sonora, he decidit dedicar l’escrit d’avui al nou disc d’en Bruce.
divendres, 23 de gener del 2009
dilluns, 19 de gener del 2009
No news, good news
El Barça continua passejant-se pels camps de futbol, el TSV Timmerlah continua quart i el riu Schunter ha tornat a l'estat líquid.
divendres, 9 de gener del 2009
El doscentsaca al país de la fred
Com ja vaig comentar en l’últim escrit, la tornada a Alemanya ha estat dominada per la fred, i qui l’ha patit de forma més severa ha estat el meu estimat company de viatge.
Només arribar de les vacances de Nadal, un pam de neu i sense pneumàtics de contacte. El mateix dilluns tornant d’entrenar, el contrast tèrmic entre els -8ºC de fora i els +35ºC de dins del cotxe (calefacció a tope) van fer que s’esquerdés el vidre del davant, l’esquerda anava de punta a punta del vidre tot resseguint la sortida d’aire de sota el vidre; avui m’han canviat el vidre. Dimarts anant a treballar va haver de suportar -15ºC. Dormint cada dia al carrer. Fins i tot l’altre dia es van congelar els vidres per la part de dins.
Quan ja estic fent el comte enrera per donar-li el relleu, s’està portant com un campió.
Llarga vida al doscentsaca.
Només arribar de les vacances de Nadal, un pam de neu i sense pneumàtics de contacte. El mateix dilluns tornant d’entrenar, el contrast tèrmic entre els -8ºC de fora i els +35ºC de dins del cotxe (calefacció a tope) van fer que s’esquerdés el vidre del davant, l’esquerda anava de punta a punta del vidre tot resseguint la sortida d’aire de sota el vidre; avui m’han canviat el vidre. Dimarts anant a treballar va haver de suportar -15ºC. Dormint cada dia al carrer. Fins i tot l’altre dia es van congelar els vidres per la part de dins.
Quan ja estic fent el comte enrera per donar-li el relleu, s’està portant com un campió.
Llarga vida al doscentsaca.
dimarts, 6 de gener del 2009
Tornada a casa
Ahir després de passar dotze esgotadors dies de vacances a la meva “Heimat” vaig tornar a Braunschweig. La veritat és que la vaig trobar una mica canviada.
Per començar hi havia gairebé un pam de neu. La temperatura era de -1ºC, res fora del normal. Un cop al pis em vaig trobar que la nevera s’havia ampliat, ara feia uns 80 metres quadrats, això sí una nevera de puta mare, totalment moblada i amb totes les comoditats.
Durant la tarda la temperatura va anar baixant, quan vaig anar a comprar estàvem a -5ºC i quan vaig sortir d’entrenar a -8ºC. Avui al matí he anat a treballar amb -15ºC.
Per sort la temperatura ha parat de baixar, la nevera ha tornat al seu tamany habitual i l’únic problema, és que no puc fer servir la bici perquè amb la fred que ha fet el candau ha quedat bloquejat i no el puc obrir.
Per començar hi havia gairebé un pam de neu. La temperatura era de -1ºC, res fora del normal. Un cop al pis em vaig trobar que la nevera s’havia ampliat, ara feia uns 80 metres quadrats, això sí una nevera de puta mare, totalment moblada i amb totes les comoditats.
Durant la tarda la temperatura va anar baixant, quan vaig anar a comprar estàvem a -5ºC i quan vaig sortir d’entrenar a -8ºC. Avui al matí he anat a treballar amb -15ºC.
Per sort la temperatura ha parat de baixar, la nevera ha tornat al seu tamany habitual i l’únic problema, és que no puc fer servir la bici perquè amb la fred que ha fet el candau ha quedat bloquejat i no el puc obrir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
