The promised land

Avui tot escoltant The promised land*, m’he adonat que aquesta potser és la cançó més Bruce de la discografia de Nostre Senyor.
Musicalment, la podríem definir com un mig temps rock amb tocs folk, que a més té tots els ingredients d’una cançó Bruce, és a dir, harmònica, un solo de guitarra arregladet (sobretot en directe), saxo, el piano d’en Roy Bittan i els teclats d’en Danny, i que la fan diferent a la majoria de cançons rock.
Líricament, també té tots els ingredients Bruce, el protagonista, un perdedor normal i corrent (sense arribar als extrems del perdedors de Nebraska), com amb els que ens podem creuar pel carrer encara que mai hagin conduït a través de Waynesboro, o com el que de tan en tan treu el nas pel mirall de casa; però que tot i els fracassos patits continua creient en la terra promesa. És a dir, malgrat les derrotes i el patiment, continua tenint l’esperança que les coses canviïn algun dia.
És la cançó que he escoltat més vegades en directe (vuit), i si fos per mi, no m’importaria que amb els concerts d’aquest mes de juliol pugui arribar a la desena.

*Nota informativa pels no iniciats: The promised land és una cançó d’en Bruce Springsteen. Si la voleu escoltar aquí teniu el link, no sona massa bé, però hi ha la lletra traduïda als subtítols.
http://www.youtube.com/watch?v=n6ug-0SKwDM&feature=channel_page