Qui li ha amagat la Fender?

Després d’uns dies estudiant a fons l’últim treball de Déu Nostre Senyor he arribat a la conclusió que algú li ha amagat la guitarra. Sí, tot i no ser un virtuós de la guitarra, el dia que la Fender no hi és, la trobo a faltar. I en el Working on a dream gairebé no hi ha guitarra elèctrica.
L’altre problema que li trobo és que s’ha passat amb el sucre. A una ànima solitària com la meva no li van aquests sons tan tous i encara menys lletres com: “Aquesta vida, aquesta vida i la següent/ amb tu he estat beneït/ què més pots esperar”; “Amb tu no sento el tic-tac dels minuts/ no sento les hores passar/ no veig com s’esvaeix l’estiu.....”; o “Sorpresa, sorpresa/ vinga obre els ulls i/ deixa brillar el teu amor”. Sentir coses d’aquestes em produeixen una mica de repelús.
Hi ha cançons que estan prou bé, que ara les trobo millor que fa uns dies, però en contades ocasions arriba al nivell del Magic (un disc que la majoria de vosaltres tindrà en ment). Per mi la millor cançó del disc és What love can do; Outlaw Pete, My lucky day, Good eye, Life itself i The last carnival i potser també Working on a dream estan bé, dignes de qualsevol disc d’en Bruce; Queen of the supermarket i Tomorrow never knows serien cançons discretes en altres discos, i les tres que queden són la debacle, l’ensucrament que he comentat abans elevat al màxim exponent, especialment Surprise, surprise. Els tres fragments que us he transcrit provenen d’aquestes cançons.
Vull destacar els Bonus tracks: The wrestler, la millor cançó que trobareu en el CD, banda sonora de la pel•lícula amb el mateix títol. L’altre bonus track està en el DVD de l’edició de luxe, és en forma de videoclip, A night with the Jersey devil, brutal, quan el vaig veure/escoltar per primera vegada em van caure els ous a terra; suposo que part de la decepció del disc és que m’esperava una cosa així, i la única cosa que més o menys intenta acostar-s’hi és Good eye. En el moment en que les dues millors cançons són els bonus tracks, vol dir que alguna cosa no funciona.
Li perdonarem perquè un mal dia el pot tenir tothom, i Nostre Senyor no se’n salva, la putada és que el mal dia va ser el dia que havia de decidir si publicava el disc. També li perdonarem perquè tot i no ser un dels seus millors discos, estarà infinitament per sobre de la majoria de discos que es publiquin aquest any. I l’últim punt positiu és que hi haurà gira, i amb una mica de sort serà com la última on només tocava quatre cançons del disc que teòricament presentava, tot i que les versions en directe d’Outlaw Pete o My lucky day prometen.
Animo a tothom qui vulgui, a deixar els seus comentaris sobre el disc. I per cert, si algú troba una guitarra com la de la foto que la torni al senyor Bruce Springsteen, la necessitarà per la pròxima gira.

Déu Boss guard!