De mica en mica em vaig anar acostumant a ella, i fins i tot trobava bé que algú de l’equip fes servir pega, així la pilota agafava aquell punt de grip tan necessari.
El següent pas va ser posar els dits dins del pot de pega, llavors sense adonar-me’n ja havia fet un pas pràcticament irreversible. Al principi només sucava els polzes al pot i llavors abastia la resta de dits amb la pega del dit polze. Llavors va ser posar-hi la mà.
En aquest punt ja era totalment addicte a la pega.
El pas definitiu, ha estat adquirir el meu propi pot de pega. Va ser quan vaig haver de canviar les bambes. La comanda pujava 95€, i com que a partir dels 100€ no s’han de pagar les despeses d’enviament, vaig decidir demanar un pot de pega per poder arribar a les tres xifres.
Ha estat aquesta setmana que he rebut el paquet amb unes bambes noves, dos pantalons per entrenar i el preuat pot de pega. D’aquesta manera s’ha consumat el meu procés d’addicció a la pega.
Aquesta pega no s’inhala a no ser que un faci prospeccions al nas a mig entrenament/partit.
3 comentaris:
Mutiu m'ha encantat l'excusa que apareix a la part alta del teu escrit. Això de culpar a la pega d'un llançament fallit que anava a parar a un metre teu m'ha fascinat.
MUTIU FOREVER!!!
Coix
Jo en tots els meus anys jugant no vaig aconseguir mai trobar-li el què a la pega, i més aviat com més anava, més mania li agafava. No sé si serà per tenir les mans grosses o perquè no la necessitava per llançar malament. :P
Nova proposta de títol pel post:
"ENGANXAT A LA PEGA"
Po.
Publica un comentari a l'entrada